Fa un parell o tres d’anys, un bon amic escrivia en aquestes mateixes pàgines que, d’entre els dos evangelis bàsics que narren la vinguda al món del Fill de Déu (el de Lluc 2,1-20, amb Maria i Josep, els àngels i els pastors, i el de Joan 1,1-18, amb el seu llenguatge gens espectacular, que ens parla de com aquell que és la Paraula de Déu s’ha fet carn de la nostra carn), ell es quedava amb el segon, perquè s’estimava més que li expliquessin les coses directament, sense angelets ni càntics celestials.
Molt bé. Però jo he de dir que a mi m’agraden tots dos, i us recomano que un dia d’aquests busqueu una estoneta per llegir-vos-els, un darrere l’altre. Sumats, jo crec que tenen una riquesa fantàstica.
L’un, el primer, ens fa entrar per la via de la tendresa, de les emocions, de les imatges, en un univers que, si ens hi deixem transportar, ens farà viure aquest fet que no sabríem explicar amb cap lògica freda: que en aquest món nostre tan eixut, i tantes vegades tan inhumà, hi ha nascut un infant que reflecteix el rostre de la felicitat que Déu vol que tinguem, una felicitat que es mostra en un ambient que no sembla el més propici per proclamar cap felicitat. I és que aquell nen és un nen que neix en una família senzilla, que neix lluny de casa, que neix sense les mínimes condicions de confort desitjables per a un part i per a l’arribada d’un nadó al món.
L’altre evangeli, el segon, com he dit. fa servir tot un altre to: formalment distant, volgudament contingut, però, en el fons, profundament admirat. Ens situa ja d’entrada en la vida i en el misteri de Déu, però una vida i un misteri que no són una closca on viu aïllat un ens autosuficient i indiferent a tot, sinó que ens obren la porta a algú –un ésser personal!, diem nosaltres, que només podem expressar-nos en termes de la realitat humana– que té una vida que no és per a ell sol, sinó que aquesta vida seva és llum per a nosaltres i que, més encara, porta dins seu una Paraula que ens dona Sentit, un Sentit que ens vol fer viure en plenitud. I la manera amb què ens diu aquesta Paraula i ens dona aquest Sentit és fent-se carn humana de la nostra mateixa carn humana. I en ell, en aquesta Paraula feta carn, en Jesús, en el fill de Maria i Josep, en la seva manera de viure i de morir, nosaltres hi tenim tot allò que Déu vol dir-nos, tot el Sentit que vol donar-nos.
De fet, nosaltres, en la nostra manera de captar les coses, el que ens sortiria fóra més aviat fer el procés invers, que al capdavall és el procés que van fer els apòstols i els deixebles després de la mort de Jesús: reflexionant sobre la seva vida, sobre la seva mort, i sobre les experiències trasbalsadores que van viure després de la tragèdia de la creu, van concloure ben aviat que aquell Jesús a qui havien estimat i seguit era Déu fet present en el món, Déu fet present en un home concret d’aquest món.
En tot cas, ho formulem com ho formulem, el misteri del Nadal cristià és aquest: que Déu ha caminat pels nostres mateixos camins i carrers, i que per tant és molt a prop nostre, i nosaltres molt a prop d’ell.
És un misteri, ja ho he dit. No es dedueix de cap constatació empírica. Però és un goig, aquell goig que tan bé expressen els àngels i els pastors de l’evangeli de Lluc.
Bon Nadal!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.