Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Durant aquests mesos de confinament, lamentablement ha sortit a les notícies diverses vegades la residència geriàtrica que porta el nom de Mossèn Vidal Aunós. I això m’ha portat a recordar alguna història del temps que ell va ser a Viladecans com a vicari de la parròquia, a finals de la dècada dels 40, acabat de sortir del seminari.

Mossèn Vidal Aunós és recordat actualment entre altres coses perquè va obrir les portes de la parròquia de Sant Medir perquè allà s’hi poguessin fundar les Comissions Obreres, i després va obrir les portes de la parròquia del Pi perquè allà s’hi poguessin tancar els immigrants. Doncs bé, jo el que he recordat és una obertura de portes anterior, al meu poble, molt menys rellevant que aquestes dues però que a mi em sembla igualment significativa.

En la memòria que em van transmetre els meus pares, mossèn Josep Maria Vidal (que és com ells l’anomenaven) és recordat per quatre coses. La primera, perquè era molt bon home i se l’estimava tothom. La segona, perquè, segons deia la meva mare, les noies de la parròquia comentaven entre elles: “¿Però com és possible que una persona pugui arribar a ser tan lletja?”. La tercera, perquè mossèn Vidal va tenir alguna intervenció, no sé ben bé quina, en el fet que els meus pares s’animessin a prometre’s i després a casar-se, cosa per la qual, certament, l’hi estic personalment molt agraït.

I la quarta cosa és la que voldria destacar aquí. El desembre de 1947, el rector de Viladecans, mossèn Ricard Serrajòrdia, va morir, i el vicari va haver d’assumir les regnes de la parròquia en espera de l’arribada d’un nou rector. I heus ací que en aquells dies va sorgir la iniciativa de muntar una cavalcada de Reis al poble, la primera que es faria. Va ser una cosa patrocinada per l’ajuntament, però organitzada per un grup de gent jove amb empenta, que no va dubtar de conxorxar-se amb un dels porters de l’empresa Philips, on un d’ells treballava, per endur-se, la mateixa tarda del 5 de gener, els vestits de rei que s’havien de fer servir l’endemà per a una festa a l’empresa, i tornar-los en taxi just després de la cavalcada sense que ningú no se n’adonés. Els Reis anaven a cavall, i els acompanyaven una colla de patges que aprofitaven els vestits dels Pastorets. El meu pare va fer de rei negre, i per ell sé la història.

I bé. El cas és que els organitzadors van pensar que seria bonic que els Reis, quan passessin per davant de l’església, entressin a adorar el Nen Jesús. L’hi van demanar a mossèn Vidal, i cap problema. No sé jo si entre les competències d’un vicari en funcions de rector hi entrava, en aquell temps, prendre una decisió així, però el cas és que els Reis van trobar les portes de l’església obertes, van entrar a adorar el Nen Jesús, i la festa va quedar molt lluïda i completa.

Obrir portes. Obrir sempre portes.