Mossèn Joaquim

És, certament, una de les persones que més ha marcat la meva vida. De fet, jo vaig entrar al seminari perquè volia ser com ell. Encara entre els ressons de la Pentecosta, crec que ho puc formular així: aquell capellà va ser una de les presències importants de l’Esperit de Déu en el meu camí.

Es deia Joaquim Palomera Serreinat, i nosaltres li dèiem Mossèn Joaquim. Va venir a Viladecans com a vicari, just acabat d’ordenar, l’any 1955, quan tenia 25 anys. I va trencar els esquemes del moment, els esquemes de la postguerra, sense fer, d’altra banda, cap trencadissa. I així van arribar aquí els plantejaments nous que sorgien de les inquietuds d’una part del clergat barceloní, que va tenir el goig de veure com aquestes inquietuds eren recollides, poc després, pel Concili Vaticà II.

Josep Caba, un dels joves que mossèn Joaquim va començar a reunir des que va arribar, resumia així el seu impacte: “Era una persona més moderna del que estàvem acostumats a Viladecans, i això va fer que el jovent s’acostés més a ell”. I també: “Amb sotana, amb moto, un derbi, i fumant, de seguida es va posar el jovent a la butxaca”.

Mossèn Joaquim unia als seus desigs de renovació eclesial i social un caràcter fort, una gran vitalitat emprenedora, unes notables capacitats artístiques i un bon sentit pedagògic en el tracte amb la gent. Miquel Vivó, un altre dels seus joves, hi afegeix una virtut bàsica: “Diria que la seva virtut principal era la d’ensenyar i després deixar fer i desenvolupar la mateixa personalitat i capacitat de cadascú”.

Amb aquest bagatge va crear un grup de nois d’entre 11 i 14 anys, que feien sortides a llocs propers, i feien reunions a sota l’escenari del Centre Parroquial, on aprenien tècniques com ara jocs de pistes, l’alfabet Morse i tallers de nusos, i parlaven de temes diversos. Tot plegat per estimular els valors bàsics del civisme, el treball en equip, el respecte a la natura, i la consciència de les mateixes possibilitats, a més, és clar, de la fe cristiana. Un to, doncs, clarament diferent de l’habitual en aquells temps: ja no era un mestre que ensenya i uns alumnes que escolten, aprenen i callen; era entrar a la vida, crear interessos, convidar a descobrir les coses... Sí, ja ho sé, no és cap immensa novetat, però en el Viladecans d’aquells anys ho era molt.

També va iniciar un grup de noies, que no va durar gaire, però sí el temps suficient com per fer excursions i anar fins i tot tres dies a Lourdes, que eren coses fins aleshores mai vistes.

I també va iniciar mossèn Joaquim, amb un grup de nens, unes reunions en les quals s’ensenyava des d’algunes nocions elementals de català fins a com tallar-se les ungles dels peus, barrejades amb sessions de diapositives en què s’aprenia a conèixer llocs interessants de l’entorn. I també Morse, que en aquella època no podia faltar. Aquell grup tenia uns responsables elegits pels nens mateixos, promovent així la responsabilitat des de bon començament. Jo vaig ser un d’aquells nens.

Mossèn Joaquim, ben aviat, posarà el grup de nois en contacte amb l’escoltisme, i d’aquí naixerà l’Agrupament Escolta Sant Joan. I després, hi entrarà també el grup de nens, que formaran la branca dels Llobatons.

A través de les actuacions que acabo d’explicar, mossèn Joaquim no només va moure el món dels infants i els joves, sinó que va influir de manera rellevant en la manera de veure les coses per part de molta gent gran. De fet, a Viladecans va representar l’inici d’una nova etapa. I més clar queda si aquí hi afegim una altra actuació seva, molt menys coneguda, precisament perquè en aquella època no es podia conèixer. Mossèn Joaquim, en efecte, va entrar en contacte amb l’oposició antifranquista viladecanenca, concretament amb el PSUC, i va visitar alguns empresonats per les seves activitats polítiques.

Mossèn Joaquim va ser traslladat a Santa Maria de Palautordera l’any 1960 per ser-ne rector i, per tant, va deixar Viladecans. I, després de passar per algunes altres parròquies petites, l’any 1977 es va casar, i va morir a Castellví de Rosanes el gener del 2003, ara ha fet vint anys.

Sí, és fonamental no oblidar aquells capellans que als anys cinquanta van obrir les portes d’una nova manera de viure la fe i d’una nova manera d’entendre el món.