Vés al contingut

Ja fa dies va sortir a “La Contra” de La Vanguardia una entrevista amb una de les metgesses immigrants que han estat premiades per la Generalitat per la seva tasca durant la pandèmia. Una magnífica idea, concedir aquest premi.

En l’entrevista, la metgessa deia coses molt interessants i assenyades, i entre altres coses parlava de l’atenció a les persones que s’estan morint. I l’entrevistador li preguntava: “Si, a l’hospital, jo li dic: ‘Em moro, doctora’, ¿vostè què faria?”. No tinc aquí el text exacte de la resposta, però bàsicament venia a dir: “Doncs m’asseuria a costat seu, l’animaria a explicar els seus sentiments, l’animaria també a valorar tot el que ha viscut, li faria companyia...”.

Molt bé, sens dubte. Però jo aquí hi trobo a faltar una cosa molt seriosa. I és que, si aquella persona que s’està morint és creient, tant si ho és de forma activa com si ho és només com un sentiment que porta a dintre, el que més l’ajudarà, juntament amb el fet de sentir-se acompanyada, serà poder fer aflorar i refermar aquesta fe, que li serà un sòlid caminador en aquests moments últims. I el cas és que, llegint la resposta de l’entrevista, no sembla pas que aquesta metgessa tingui això gens en compte.

Sé, certament, que davant d’aquesta qüestió que plantejo hi hauria dues objeccions. Una, que l’atenció a la sanitat pública és laica i per tant un treballador públic no pot fer ofertes religioses, perquè això es podria considerar adoctrinament, i més en un moment de tanta vulnerabilitat. I segon, que molts treballadors de la sanitat no són creients, i no poden, per tant, ficar-se en un tema del qual se senten totalment lluny.

Doncs responc. A la primera objecció, diria que si es convida el malalt a treure fora els seus sentiments, i sabent que són bastants els qui tenen sentiments religiosos, seria molt fals, i molt cruel, no promoure, ni facilitar, que aquests sentiments religiosos puguin aflorar, si el malalt vol. Seria castrar el malalt i impedir-li fruir d’un aspecte de la seva vida que el pot ajudar molt en aquests moments. No, no és cosa d’adoctrinar-lo en cap sentit. És tractaria, només, de fer alguna pregunta discreta que permeti al malalt formular aquests sentiments i, si ho fa, ajudar-lo a estirar el fil. I tant és si el treballador no és creient. Si s’estima aquell malalt, si vol fer-li bé, ha d’ajudar-lo a viure els sentiments que per a ell són importants, encara que el treballador no els comparteixi gens. És com si el malalt és un superaficionat del Barça: per molt que al treballador li importi un rave, o fins i tot li repugni, el futbol en general o el Barça en particular, haurà de ser capaç d’ajudar el malalt a disfrutar de la seva afició en aquells moments finals.

Sé perfectament, només faltaria, que una persona atea pot morir amb tota la pau i tot el goig valorant el que ha viscut i sentint-se feliç d’haver-ho viscut, i amb plena consciència que quan es mori no trobarà res més. Pot pensar perfectament que no li cal res més que la vida viscuda fins llavors.

Però sé perfectament, també, que l’esperança de la vida eterna de Déu és, per als creients, una força i una riquesa que en el moment de la mort es fa especialment rellevant i potent. No és una cosa de més a més, de la qual es pot prescindir i no passa res. I per això, ajudar a viure aquesta riquesa a aquells que d’alguna manera o altra se sentin creients, és la millor bona pràctica que se’ls pot oferir.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.