Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

Després del que hem estat comentant les dues setmanes anteriors, ara, per acabar, cal parlar de la responsabilitat de l’Església. L’Església podria realitzar una tasca molt valuosa en l’ajuda a refermar l’amor de les parelles i a viure com una cosa valuosa l’esforç que cal posar-hi per a aquest refermament. Podria realitzar una tasca molt valuosa en la crida a una vida sexual que no sigui una pura superficialitat. Podria realitzar una tasca molt valuosa en la potenciació del valor humanitzador que té la família. I, és clar, per als cristians, hauria de ser un recordatori constant de com Déu és en tot aquest camí humà quan el fem amb ganes de construir la vida nova que ell ens ofereix constantment.

Però perquè això sigui possible, goso dir que és imprescindible fer el que he assenyalat en els articles anteriors: repensar de dalt a baix les bases de la moral sexual catòlica.

Aquest repensament és imprescindible, crec, en primer lloc, per fidelitat a la veritat, que és una cosa que sempre hem d’estar aprenent i en la recerca de la qual, va dir Jesús, ens guia l’Esperit. Deixeu-m’ho dir: en el moment actual, amb tot el que sabem i coneixem, no és lícit mantenir la doctrina moral que manté l’Església en el camp del sexe i de la família.

Aquest repensament, en segon lloc, és imprescindible per a la tranquil·litat i la pau del poble cristià. Són molts els cristians que, fidels al seu seny i a la seva consciència, han deixat de fer cas de moltes de les lleis eclesiàstiques sobre aquests temes. Però, si aquests cristians són seriosos, segur que amb el fet de no seguir la doctrina de l’Església, per molt convençuts que n’estiguin, no s’hi senten gaire còmodes. I tampoc no es deuen sentir gaire còmodes ni feliços la majoria d’aquells cristians que sí que fan cas d’aquesta doctrina.

Hi ha encara un tercer punt que reclama aquest repensament. I és la situació i el paper de cada un dels cristians i cristianes en el món. Fa vergonya, i fa tristesa, haver-te de sentir dir que com és possible que formis part d’aquest club les autoritats del qual impedeixen la tranquil·litat sexual de la gent. I quan t’ho diuen, mires de justificar la cosa dient que això és un residu de temps passats i que, efectivament, les coses haurien de ser diferents. Conseqüència: que la doctrina sexual de l’Església catòlica és un greu obstacle per fer que la fe de Jesucrist pugui ser una cosa atractiva per als qui no la comparteixen.

I, finalment, aquest repensament és també imprescindible per això que dèiem fa un moment. L’Església no tindrà credibilitat per dir res en matèria de moral sexual i familiar si continua mantenint aquest encotillament que pretén acotar el sexe segons uns criteris que no tenen justificació antropològica ni teològica i que ben poca gent entén. Crec que, en aquests temes, l’Església no es mostra com una companya i còmplice en el camí humà, com hauria de ser. Quan es manté la doctrina que l’Església manté, qui escolta alguna exhortació que ella faci a determinats comportaments, per valuosa i encertada que sigui aquesta exhortació, difícilment hi prestarà atenció, perquè sap que prové d’una institució que ha demostrat una total incapacitat d’entendre què significa el sexe i la relació sexual en la vida humana. Un exemple podria ser aquest: ¿quina credibilitat pot tenir l’Església quan defensa que no s’ha d’avortar, si al mateix temps condemna els principals mitjans per evitar els embarassos indesitjats, com són les píndoles anticonceptives o els preservatius?

Sí, cal repensar de dalt a baix les bases sobre les quals està construïda la moral sexual catòlica. I, esclar, aquest repensament no el poden fer només un conjunt d’homes cèlibes, com s’ha fet fins ara.