Montserrat, les pelleringues per la nena

Això del títol és el primer record montserratí que tinc. És, com a més tard, del 1957, perquè els fets van passar al cremallera. Hi anàvem els meus pares i jo, perquè la meva germana es devia haver quedat a casa amb els avis. La meva germana i jo ens portàvem deu mesos.

Allà al vagó, la meva mare va treure pa i pernil dolç perquè esmorzéssim. El pernil dolç duia molts greixos, i jo els anava traient i donant-los a la meva mare al crit de: “Les pelleringues, per la nena!”. És el mateix que feia a casa, però a casa sabien el perquè: a mi no m’agradaven els greixos i a la meva germana l’entusiasmaven. Però és clar, allà en públic la cosa quedava molt malament i els meus pares em van haver de fer callar.

(Per cert, deixeu-m’ho dir: ara ha fet 25 anys de la mort de la meva germana. Maria Mercè, que visquis en Déu!).

Un altre record primerenc de Montserrat té relació amb el riu. Viladecans, que és el meu poble, està al Delta del Llobregat, però mai no hem tingut relació amb el riu que ha format les nostres terres, El riu, només el vèiem quan el travessàvem amb autobús pel pont de Sant Boi per anar a Barcelona. I el vèiem també, i aquest cop com una atracció que ens fascinava, quan anàvem a Montserrat. El trajecte dels Ferrocarrils Catralans ens feia vorejar el riu, ens hi acostava, ens n’allunyava, el travessàvem per algun pont... fins arribar a l’estació del cremallera o, quan el cremallera va desaparèixer, a l’estació de la cistella (o sigui, de l’aeri). Després, des de dalt de la muntanya, el tornàvem a veure, amb les seves giragonses. A mesura que vaig anar creixent, el riu va anar quedant associat a la cançó “Moreneta en sou”, escrita per mossèn Cinto i musicada per Antoni Nicolau: “Per besar-li els peus, Llobregat s’acosta, i en veure-la tan pura s’atura a sa vora...”. Escric tot això des de Montserrat, i encara ara veure el riu al peu de la muntanya em fa venir al cap la cançó.

I bé. He de dir que Montserrat ha estat sempre per mi un punt de referència, que ha anat prenent diferents intensitats i significions. Ara, una de les coses que més m’agraden és el que estic fent en aquest moment: seure plàcidament a la plaça de la basílica i mirar les muntanyes, mirar la gent que passa, llegir, escriure... Fa una estona s’ha muntat un guirigall de criatures de tots colors que feia goig. I ara hi ha dues nenes, una negra i l’altra mora, corrent amunt i avall amb gran desfici mentre les seves mares intenten endur-se-les, perquè ja és hora de sopar.

I això d’estar plàcidament assegut també m’agrada fer-ho dintre la basílica, i també durant les celebracions. És tot un plaer, de tant en tant, participar de la missa o de les vespres quiet, sense fer res, sense fer els moviments que fa l’assemblea. Això provoca que la celebració penetri d’una altra manera. Jo, quan estic a la meva parròquia, això no ho faig, però en un lloc com Montserrat m’agrada fer-ho. És un canvi de formes i, ja dic, dona una altra visió de les coses sense fer –em sembla– mal a ningú i sense provocar cap imatge estranya.

Tanmateix, deixeu-me aclarir que l’important de la missa i les vespres a Montserrat no és si jo em quedo assegut o si segueixo els moviments de l’assemblea. L’interessant és, és clar, que la litúrgia montserratina és una molt bona vivència del que és la celebració cristiana com a acostament a Déu, i això és una gran cosa. Aquesta litúrgia, per a mi, no és suficient, i necessito també la litúrgia més pedestre de la meva parròquia. Però el fet de viure de tant en tant la litúrgia de Montserrat em va molt bé. Però deixeu-me tanmateix afegir una coseta: no estaria gens malament que a Montserrat cuidessin també una mica més les altres misses que no són la conventual...

Per acabar, apunto tres coses més que m’agrada fer a Montserrat, relacionades específicament amb la imatge de la Mare de Déu. La primera, estar-me assegut a la basílica i mirar-me-la: l’àmplia fornícula del cambril i la imatge al mig, han estat sempre per a mi com un focus que m’atreu els ulls. La segona, si no hi ha cua, pujar al cambril a fer un petó a la imatge i mirar-me-la una estonerta. I la tercera, anar a encendre-li algun llantió.

Montserrat és, certament, un bon lloc de relaxació física i d’alimentació espiritual.