Vés al contingut

Jo vaig aprendre al MUEC, el Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians –que va ser la meva primera destinació pastoral després d’acabar els estudis al seminari–, una manera cristiana de viure les realitats socials i polítiques que consistia a ser al costat de l’altra gent –en aquest cas, al costat dels altres estudiants– compartint lluites i anhels per un món més digne, alhora que, en el grup de revisió de vida, en les trobades del moviment, i en altres àmbits cristians en què cadascú pogués participar, es mirava de compartir la fe que fonamentava aquesta presència i de celebrar-la de manera consistent i aprofundida.

Eren els temps finals del franquisme i, com és fàcil d’imaginar, els anhels i lluites que aquells joves compartien amb els altres joves comportaven participar de ple en el combat antifranquista i per la democràcia, en proximitat amb els partits d’esquerres o formant-ne part directament.

Després, amb la mort de Franco, va començar la Transició democràtica i el plantejament va continuar sent el mateix, amb l’afegit que aquesta va ser també l’opció de l’Església espanyola, capitanejada pel cardenal Tarancón, que no va voler que aquí es creés cap partit catòlic que pretengués canalitzar l’acció política dels creients.

L’octubre de 1978 me’n vaig anar a viure un parell d’anys a Roma, per preparar el doctorat en Teologia a la Universitat Gregoriana. I allà em vaig trobar que el plantejament era un altre. A Itàlia, en efecte, sens dubte com a conseqüència de les confrontacions produïdes per la unificació política de la península i la consegüent pèrdua dels Estats Pontificis, era molt potent la realitat coneguda com “el món catòlic”. Allà, per exemple, sí que existia un partit que havia nascut com a aglutinador de l’acció política dels catòlics, la Democràcia Cristiana, que no era un partit confessional però que tenia una gran proximitat amb la jerarquia eclesiàstica. La potència d’aquest “món catòlic” arribava fins al punt que un cristià difícilment podia militar al Partit Comunista, que era el partit que aplegava pràcticament tota l’esquerra. No es veia coherent. Si de cas, ho feia mitjançant formacions que no eren ben bé del partit però que hi estaven vinculades, com la Sinistra Independente que tenia Raniero La Valle com un dels seus líders. També existia un sindicat bàsicament catòlic. I era l’època de la gran expansió d’un moviment específicament catòlic, Comunione e Liberazione, que oferia els mitjans propis de la vivència de la fe, units a una presència política forta, ubicada bàsicament en la banda més dretana de la Democràcia Cristiana. També creixia aleshores un altre moviment, la Comunitat de Sant Egidi, que també tenia aquest caràcter aglutinant, és a dir, que cobria la doble vessant de creixement cristià i acció social, però des d’una perspectiva força més oberta, molt atenta als pobres i sense vinculació política directa.

Vaig pensar que, d’entre dels dos models, jo em quedava amb el català i espanyol. I que, del model italià, l’únic que em semblava interessant era la capacitat dels de Sant Egidi de crear bons espais de pregària oberts a tothom, i d’engegar bones tasques que feien molt de bé a una colla de gent pobra. Però que això, en tot cas, no havia de fer que els cristians defugissin la implicació en les accions i associacions socials i polítiques on són presents la resta de gent: en una coral laica, o en un esplai laic, o en una escola laica, o en una entitat ecologista laica, en un partit laic.

No, no estic dient que ningú hagi d’ocupar el seu temps en activitats o serveis d’Església. Només faltaria. Ni dic tampoc que no es puguin muntar des del món catòlic associacions que es proposin un bé social. Si voleu, una entitat tan reconeguda com Càritas és ben bé això: una associació que fa un bé social. I no hi ha res a retreure quan un moviment juvenil com va ser la JOBAC, del qual vaig parlar fa poques setmanes, i que professava els mateixos criteris de presència cristiana que el MUEC, veia útil promoure activitats i associacions que servien per crear llocs de treball com Trinijove o Solidança, entitats que actualment encara continuen funcionant. Fins i tot, no dic tampoc que un determinat grup cristià no pugui emetre, en una determinada situació, una opinió de caràcter social o fins i tot polític, vigilant molt, però, de no atribuir a l’Evangeli plantejaments que no se’n dedueixen.

No, no dic tot això. Però el que sí que dic són dues coses.

La primera, que no existeix cap programa polític que pugui ser la traducció plena i precisa de l’Evangeli, perquè de l’Evangeli se’n poden deduir polítiques diverses en funció de l’anàlisi de la realitat que faci cada cristià. Per això, doncs, com que d’anàlisis de la realitat n’hi ha diversos, cap programa polític pot pretendre tenir l’exclusiva cristiana. Per tant, la cosa lògica és que cada cristià triï, segons la seva anàlisi de la realitat i segons els valors de l’Evangeli, quin és el partit que més aprop es troba del que ell considera que cal fer després d’haver valorat tots els elements que hi ha en joc. Sabent que, per molt que busqui, en qualsevol partit hi trobarà contradiccions, tant pel que fa a l’anàlisi de la realitat com pel que fa als valors evangèlics. I haurà de prioritzar.

I la segona cosa és que Jesús no ens va convidar a crear institucions fortificades en les quals refugiar-nos del món, sinó que ens va convidar a ser enmig del món i aportar-hi les energies que ens venen de la fe. És fonamental que els cristians estiguem enmig del món, al costat de l’altra gent, en les associacions culturals, esportives, socials, sindicals, polítiques. Perquè és una importantíssima manera de fer present Jesús enmig de la societat, i de fer propera i creïble la nostra fe a aquells que no la comparteixen.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.