Vés al contingut

Amb la Mercè hem estat a Roma i hem visitat, un altre cop, els Museus Vaticans. I ens hem aturat molta estona al museu Pio Cristiano, amb la seva magnífica col·lecció de sarcòfags cristians del segle IV, o sigui de quan ja s’havien acabat les persecucions.

Els sarcòfags estan decorats amb un munt d’escenes bíbliques molt ben esculpides, a vegades amb una vivor que sembla que parlin –especialment destacable és una escena en què és representat el moment en què Jesús li diu a Pere que el negarà tres vegades: la cara que hi fa Pere és tot un poema!–. El que més sorprèn del conjunt dels sarcòfags és que no hi ha per enlloc cap representació de Jesús crucificat. L’única creu que surt és en una escena en què la creu la porta el Cirineu, i també és present la creu en la representació simbòlica de la resurrecció, com explicaren més endavant. Hi ha algunes escenes de la Passió, com l’esmentada de l’anunci de les negacions de Pere o Pilat rentant-se les mans, però cap ganes d’insistir en el sofriment de Jesús.

La mort i la resurrecció de Jesús estan evocades amb episodis de l’Antic Testament, que es repeteixen sovint, com ara Daniel a la fossa dels lleons, o els tres joves en el forn. També, Jonàs tirat al mar i engolit i vomitat pel peix. I també la jove esposa Susanna, amb els dos vells que volien abusar d’ella i que, com que no es va deixar, pretenien fer-la condemnar a mort acusant-la d’adulteri. I finalment, també, l’escena del colom que torna a l’arca després del diluvi.

Però les escenes que més els agrada repetir en els sarcòfags són les obres salvadores de Jesús: les noces de Canà, la multiplicació dels pans, la guarició de la dona que patia pèrdues de sang, l’ensenyament als apòstols, el paralític curat que se’n va carregat amb la seva llitera, la guarició d’un cec, la resurrecció del fill de la viuda de Naïm, la resurrecció de Llàtzer... La vida de Jesús, les seves accions i les seves paraules, són vida per a nosaltres.

A més de les escenes que evoquen la mort i la resurrecció, i les escenes de la vida de Jesús, que són majoritàries, també n’apareixen repetides algunes d’altres tipus: per exemple, l’adoració dels Reis d’Orient; per exemple també, la doble escena de l’empresonament de Pere i del mateix Pere batejant els seus carcellers; i per exemple, finalment, un parell d’escenes de la creació, que són, per una banda, la creació d’Adam del fang de la terra i d’Eva de la seva costella, i per una altra el lliurament per part de Déu, a la primera parella humana, dels instruments del treball, un cop han estat expulsats del paradís.

I per acabar, destaquem la ja esmentada representació simbòlica de la resurrecció, coneguda amb el nom d’“anàstasi”. La més completa que trobem consisteix en una creu que culmina amb el monograma de Crist –format per la superposició de les lletres X i P, que són les dues primeres lletres de la paraula Crist en grec– situat dintre una corona que fructifica i de la qual s’alimenten dos coloms. I, a la part de baix, dos soldats vençuts.

Realment, hi ha una gran diferència entre aquesta iconografia i la nostra iconografia funerària. A mi m’agrada molt més aquesta dels primers segles, sens dubte. Però és que la cosa va més enllà de la iconografia funerària, i convida a una reflexió sobre la nostra iconografia cristiana, i especialment catòlica, en general. Aquells cristians dels primers temps, per una banda, tenien com a referència les escenes de la vida de Crist, i les escenes que evocaven la seva mort i resurrecció; i per una altra banda no tenien cap interès a ressaltar escenes de sofriment o de mort. Cosa ben diferent, sens dubte, del que trobem ara a les nostres esglésies. Certament, la iconografia d’aquells temps crec que ajudava més a viure la vida cristiana centrada en allò que s’ha de centrar.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.