La Missa de les Santes, un missatge potent

Superada (bastant) la pandèmia, el passat 27 de juliol la Mercè i jo vam tornar a anar a la Missa de les Santes, a Mataró, que ja es podia celebrar amb tots els seus elements en dansa. La ciutat feia goig, amb molta gent al carrer i amb moltes ganes de festa. La Mercè fins i tot es va emocionar.

La Missa de les Santes, per si hi ha encara algú que no ho sap, és l’element més característic i peculiar de la Festa Major de Mataró. Se celebra en honor de les santes Juliana i Semproniana, patrones de la ciutat, cada any el 27 de juliol a les 10 del dematí, i dura unes tres hores. Dura tant perquè un cor popular, format per tothom qui hi vulgui participar, acompanyats per un bon grup de músics i solistes, canta les parts que abans es coneixien com l’ordinari de la missa (Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus i Agnus, amb el Gradual com a afegit) de la “Missa de Glòria” que va compondre l’any 1848 el seminarista Manuel Blanch quan tenia 21 anys. Una missa d’estil operístic inacabable i fascinant alhora. El cor es prepara assajant dos cops per setmana des de la Setmana Santa, tot i que aquest any ho han fet durant menys temps per embolics organitzatius. La majoria de cantaires és creient, i la majoria d’assistents a la missa també, però també hi participa altra gent que no ho és i que valora la missa com a moment cultural i popular de tota la ciutat. També hi participa l’Ajuntament, que arriba a la basílica acompanyat de les figures pròpies de la Festa Major: gegants, diables, bestiari... I a la sortida, es fa una petita processó amb les relíquies de les Santes que surt per un lateral de l’església i torna a la porta d’entrada, on són saludades amb el ball de l’Àliga i un pilar d’honor dels Capgrossos de Mataró.

He dit que era una missa inacabable però fascinant. Per a mi, aquest any, ho ha estat igual que el primer cop que hi vaig participar, l’any 1981, fa 41 anys. I es nota molt que ho és també per a la molta gent que hi va any rere any, sense fallar mai. A mi em fa entrar en una mena d’estat semihipnòtic, que resulta molt agradable i reconfortant.

Certament, aquest ritual festiu resulta, en més o menys grau, insuportable per a diversos sectors catòlics i diversos sectors civils: laïcistes radicals, catòlics integristes antidemocràtics, catòlics puristes defensors d’una Església que fugi de tota rellevància pública... I és que, efectivament, aquesta missa té l’encant de trencar barreres i fronteres, i això és el que a mi me la fa especialment estimada. I d’aquí ve el missatge a què fa referència el títol d’aquest article.

La Missa de les Santes fa porosos els murs de compartimentació i desgavella la suposada claredat de les separacions. Fixem-nos hi.

La Missa de les Santes és, en primer lloc, evidentment, una missa. La presideixen els responsables de la comunitat dels creients, i els qui hi participen són majoritàriament membres d’aquesta comunitat. Fins aquí, res de nou. Però el cas és que hi ha més coses que això. La Missa de les Santes la canta un cor popular, uns músics i uns solistes als quals ningú no pregunta si són creients o no. I al director de la missa (que aquesta any ha sigut per primer cop una directora, Clàudia Dubé, magnífica), tampoc. Certament que els músics, solistes i directora cobren per aquesta feina. Però el cor, no. Gent majoritàriament creient però també no creient que ho fa perquè sí, perquè li agrada i li interessa. Als no creients, per què? Doncs perquè missa aquesta és més que una missa: és un acte que la ciutat viu com a propi, de tots. I el mateix passa amb els assistents, que tampoc no són creients tots. I que a més, els que ho són participen d’aquella missa no només per raons de fe, sinó també per raons de cultura, de tradició i de mataronitat.

L’Església de Mataró aquest dia celebra les seves patrones, i ho fa sense amagar ni aigualir en absolut el valor del seu testimoniatge cristià. Però com que aquesta missa ha creat durant anys i anys un pòsit ciutadà molt sòlid, hi ha també un bon nombre de ciutadans i ciutadanes que es fa seva una celebració que passa a ser més que una celebració cristiana i esdevé una celebració de tothom. I l’Església està –o hauria d’estar—satisfeta perquè una celebració seva esdevingui referent ciutadà. I això sense pretendre que els no creients que se la fan seva hagin de fer professió de fe catòlica: no, l’Església, el que fa aquí, és compartir allò que té, sense cap altra pretensió proselitista. I això crec que és un valor importantíssim, que, tot sigui dit, a mi m’agradaria que marqués més les homilies i els altres missatges que aquest dia es donen a la concurrència.

Però hi ha encara un altre element, també destacable. I és que a la missa hi participa l’Ajuntament, i ho fa amb tota la simbologia pròpia de les celebracions ciutadanes. I no, això no és una barreja ni una confusió indesitjable. L’Església, en aquest dia, com que la festa no és només seva sinó de tota la ciutat, rep els qui representen la ciutat com una afirmació pública de dues coses importants: una, el que ja hem indicat, que l’Església comparteix aquella missa amb tothom, amb tots els mataronins; i dues, que reconeix les autoritats democràticament elegides com els representats de tota la ciutadania, sense pretendre ser-hi un contrapoder de cap mena. I, des de les autoritats civils, aquesta participació solemne i oficial en un acte cristià és també un reconeixement: que, a la vida ciutadana, la realitat cristiana ha estat i continua sent un potent ferment de solidesa i cohesió i també de generació de riquesa cultural i social, i que és bo que això sigui decididament reconegut pels representants escollits pel poble.

(El que m’hi ha sobrat, però, aquest any, és un invent nou que hi han incorporat: el bisbe que havia de presidir la missa ha sortit amb les vestidures litúrgiques, mitra i bàcul inclosos, a rebre les autoritats a la porta i les ha acompanyat als seus llocs, com si allò formés part de la litúrgia; i no, a les autoritats les pot sortir a rebre, en un acte de cortesia, el rector o un delegat seu, i sense vestits litúrgics, que això no forma part de la missa!).

Torno al missatge. L’Església, en aquest dia, accepta i reconeix que això que té no és només seu. La ciutat ho ha viscut des de sempre com una manifestació forta de la vida ciutadana, i no té sentit pretendre que els cristians ens ho hàgim de quedar com si fos només nostre. I, alhora, l’autoritat civil reconeix que l’Església, la comunitat cristiana, ha estat i és això que he dit ara mateix: potent ferment de solidesa i cohesió, i també de generació de riquesa cultural i social.

Evidentment, el món civil i el món cristià tenen cadascú el seu propi camí a fer, clarament diferenciat. Però si ens reconeguéssim més mútuament, hi sortiríem guanyant molt. Per a mi, aquest és un gran missatge de la Missa de les Santes. O sigui que, com diu tot bon mataroní com a salutació en els dies de les festes, Glòria a les Santes!