Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Escric això assegut en un banc del Louvre, a la sala on hi ha la Venus de Milo. Sóc davant de l’estàtua, però una mica cap a la seva dreta. La sala és ocupada alternativament per tribus asiàtiques que fan fotos i selfis, i tribus escolars que escolten, sembla que atentament, el professor o professora i s’interessen per la bellesa de l’estàtua i les explicacions sobre la mitologia.

Des d’aquí veig l’estàtua inclinada respecte a la meva mirada. El centre de la imatge, des d’aquí on la miro, són els pits i l’avantbraç dret, tallat per la meitat, a l’alçada dels pits precisament. A l’altra banda, el braç i l’avantbraç han desaparegut del tot. Evidentment, això dels braços no va ser voluntat de l’autor, però queda prou bé.

Des d’aquesta banda on sóc, però, l’estàtua té un altre atractiu que només es pot observar des d’aquest cantó: es tracta de la seva mirada, continguda, tranquil·la, sense somriure, i com si, darrere aquests ulls i aquests llavis, estigués amagant alguna cosa, no sé quina. Potser és alguna cosa amable, un desig que les coses vagin bé, com animant en alguna dificultat. O potser no, potser és un “aneu amb compte, que això podria acabar malament”. Ni idea, tampoc, de quina podria ser aquesta dificultat o perill. També podria ser una mirada amenaçant: “Prepareu-vos, que ja veureu!”. Però aquesta tercera possibilitat em costa d’acceptar, l’escultura és massa maca.

A més dels pits, el braç incomplet i la mirada, hi ha també un altre lloc per posar-hi els ulls: el llombrígol i el ventre, molt pla, amb la túnica abaixada fins al màxim, evitant però que se li vegi el sexe –o la natura, que diu el Tirant lo Blanc–.

En tot cas, i més enllà de qualsevol consideració concreta, la gràcia de la Venus de Milo és, simplement, el que ja he dit, que és molt maca, i que convida a estar-se estona i estona mirant-la.

Crec que aquesta és la segona visita que faig al Louvre, almenys que jo recordi. En la primera, que va ser l’any 1988, l’obra que més em va agradar i em va impressionar va ser la Victòria de Samotràcia que, en aquella anys, si no estic mal fixat, la tenien en una escalinata, però a mig camí, i això li donava un dinamisme que ara ha perdut una mica, perquè ara està situada al capdamunt d’aquella mateixa escalinata –o potser l’escalinata és una altra–, i queda molt més estàtica. Però la segona obra que em va agradar més va ser la Venus de Milo. El que passa és que la vaig veure en pèssimes condicions. Concretament, havent de sentir com a soroll de fons un guia que explicava a un  grup de turistes les mides de l’escultura, els angles que devien formar els braços, l’angle d’inclinació del cos... i, naturalment, la història de la troballa i la manera com va arribar al museu. Però en cap moment no va ser capaç de dir-los: “I ara, callem tots i mirem i admirem aquesta meravella!”.

Potser us semblarà que no n’hi ha per tant, però allò em va semblar horrorós. I és que a mi sempre m’ha impactat molt el fet que, en la història del moviment obrer, ja des del segle XIX, una de les grans qüestions que la lluita obrera incloïa era la de la necessitat de la cultura tant per realitzar-se personalment com per superar la situació subalterna a què la classe obrera semblava estar condemnada. La cultura és coneixement, és pensament, és art. I és en l’art on trobem l’empenta més gran per transcendir-nos, per apuntar més enllà, per aixecar els ulls de terra. I resulta que el guia aquell destruïa l’art i el convertia en un càlcul sense ànima. I fent això es convertia, sense saber-ho, en un magnífic executor del que tots els dominadors del món volen: anul·lar la capacitat de transcendiment de la gent, enganxar-nos els ulls a la quotidianitat més resignada i mesella. I, per tant, anul·lar la capacitat de pensar per un mateix, que és la base de qualsevol actitud crírtica.

Els amos del món són els que millor han entès aquesta importància de la cultura, i per això no tenen cap ganes de potenciar-la, sinó tot al contrari.