Vés al contingut

El dissabte 30 de setembre, vam presentar el llibre “Viladecans i l’ermita de la Mare de Déu de Sales”, escrit per un servidor i publicat dintre la col·lecció de llibres d’història de Viladecans que promou el Grup Tres Torres, un grup dedicat a la preservació i difusió del patrimoni històric i cultural de la ciutat.

La presentació va anar a càrrec de Mireia Comas, viladecanenca i professora d’història medieval a la Universitat de Barcelona, i Josep Maria Domingo, vicari general de Sant Feliu de Llobregat. El dia 30 de setembre era la vigília de l’1 d’octubre, i per tant l’ambient estava marcat pel moment polític. I Josep Maria Domingo va començar la seva intervenció dient que, precisament en aquell ambient d’intensitat política, era un bon contrast aturar-se a parlar d’un edifici que havia travessat tants segles i tantes històries, que anaven molt més enllà de les tensions de cada moment i ajudaven a viure la realitat amb una visió més àmplia, més sòlida, més perdurable.

He disfrutat molt escrivint aquest llibre. Potser és el llibre en què he disfrutat més, perquè em feia aflorar els sentiments i les emocions que converteixen l’ermita de Sales en una peça rellevant en el meu itinerari personal, aquell itinerari d’elements que cada persona comença a acumular des de ben petit i que marquen després la vida. I perquè, sobre aquest fonament d’història personal, hi he pogut construir, per una banda, una recerca històrica a base de remenar documents antics com mai no havia fet abans, i per una altra, una certa acció reivindicativa perquè ara, quan després de gairebé vint-i-cinc anys de restauració a càrrec de l’administració pública sembla que finalment no trigarem a tenir l’ermita novament oberta, aquesta edificació humil i mig devorada pels embats de la modernitat –consistents en aquest cas en el cementiri, el tanatori, una central elèctrica, i l’amenaça d’uns blocs de pisos i una via ràpida que volen construir per allà al costat–, no passi a ser, com volien uns quants destacats càrrecs polítics i tècnics municipals, un espai bàsicament destinat a ensenyar-hi les pintures que s’hi ha trobat –i que són certament molt interessants–, i en què la història religiosa de 900 anys d’aquest petit edifici es pogués donar pràcticament per acabada.

La Mare de Déu de Sales, que això encara no ho havia dit, és la patrona de Viladecans. La seva ermita és petitona, i feta no pas amb carreus sòlids i potents com és el cas per exemple de l’ermita veïna de Bruguers, a Gavà, sinó que està feta amb llicorella i pedres de tota mena, com les cases del Viladecans antic. Però, des d’aquesta senzillesa, ha acumulat una història molt rica, que és alhora història d’aquell petit poble que fins fa ben poc era Viladecans. I repassar-la ha estat tot un plaer.

La nostra fe cristiana és feta, també, de realitats com aquesta ermita, que ens transporta a com era la fe i com era la vida de la gent que ens ha precedit. Una gent en la qual potser, si ens filéssim gaire prim, hi trobaríem ignorància, superstició, resignació davant els poderosos... Però que a mi el que em transmeten és una sensació de coixí vital i de capacitat d’anar endavant en unes circumstàncies molt més difícils i doloroses que les meves. I això, a més, confiant en la Mare de Déu com una llum i un refugi alhora, com una mà tendra on agafar-se. I certament que la nostra espiritualitat ara no s’expressa d’aquesta manera, però m’alegra descobrir i contemplar aquestes arrels ciutadanes i cristianes sobre les quals he crescut jo i tanta altra gent com jo.

I per acabar, deixeu-me afegir que avui és la festa de sant Joan XXIII. Quin goig recordar-lo!

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.