El meu germà Jordi i el misteri del mal

Ja he parlat algun cop en aquesta pàgina del meu germà Jordi, que té una discapacitat i que va venir a viure a casa l’any 2009. Jo en soc el tutor. Doncs ara us voldria explicar el que hem viscut, amb ell, al llarg d’aquest any 2022, i que m’ha fet pensar molt sobre el mal, sobre la culpa, i sobre la manipulabilitat de la vida i dels comportaments humans.

Aquesta és la història. Nosaltres ja feia temps que ho vèiem, però sense conscienciar-nos-en gaire, perquè quan una cosa entra a poc a poquet ho vas integrant sense adonar-te’n. El cas és que el Jordi s’anava posant cada cop més rebel i més agressiu verbalment. Fins que un dia del febrer passat es va enfadar amb la Mercè i li va donar un parell de bufetades. En vam parlar amb el metge, i ens va dir que si tornava a passar, que truquéssim als mossos. I la setmana següent va tornar a passar, aquest cop amb mi. Li vaig dir que no a no sé quina cosa, ell va considerar que l’hi deia amb to de burla, se’m va tirar a sobre, vam anar tots dos per terra, em va agafar les ulleres i les va apretar fins a destrossar-les, i seguidament em va donar un cop de puny a l’ull. La Mercè va trucar als mossos, i van venir dos cotxes i dues ambulàncies. Semblava que hi hagués hagut allà la matança de Texas. A ell se’l van endur al psiquiàtric de Sant Boi, i a mi a l’hospital de Bellvitge. Jo, fora d’un blau considerable, no tenia res. A ell el van omplir de pastilles i van trucar a casa a no sé quina hora de la matinada dient que ens el tornaven. La Mercè no sabia gaire com gestionar la cosa, i va intentar que es quedessin el Jordi fins al dematí, però no hi va haver manera.

Dies després vam anar a la seva psiquiatra, i li va augmentar la medicació fins a deixar-lo molt anul·lat: estava atontat, s’adormia a tot arreu, no entenia res, ho oblidava tot... Era el preu que calia pagar per abaixar-li l’agressivitat, però un preu que a nosaltres ens va semblar força lluny d’osques.

Tot aquest episodi, tanmateix, va servir per activar l’ingrés del Jordi en una llar-residència. Feia tres anys que ho havíem demanat, perquè cada cop ens resultava més difícil cuidar-lo. Nosaltres ja tenim una edat...

El mes de maig el Jordi va entrar a la llar. Hi va anar de gust. Deia que “s’independitzava”. I per a nosaltres va ser un immens descans. Però el fet és que el Jordi havia canviat molt des que vam fer els informes d’ingrés. Estava en baixíssima forma, amb baixíssimes capacitats. Els responsables de la llar dubtaven de les possibilitats d’adaptar-s’hi.

Però va canviar el seu psiquiatre, i entre tots –el taller on va, els responsables de la llar i nosaltres– vam demanar una reducció de la medicació, i així va ser. Durant el juliol i l’agost el Jordi es va anar refent i normalitzant. Al setembre va aprendre a anar amb autobús, tot sol, de la llar al taller, cosa que abans havia estat impossible, i es notava que cada cop estava en més bona forma, amb més bon tracte, molt bé tot... fins que es va tornar a espatllar. Fa dues setmanes i mitja, el 7 d’octubre, es van posar a discutir, insults inclosos, amb una companya de la llar, fins que el Jordi se li va tirar a sobre i la va agredir. La companya s’hi va tornar, i la cosa va acabar com el rosari de l’aurora. Després, el Jordi defensava que si la companya l’havia insultat bé tenia ell el dret de respondre-hi a bufetades. I no hi va haver manera de treure’l d’aquí. Ara el Jordi torna a estar bé, però no sabem fins a quan. I menys encara sabem cap on anirà la seva vida en el futur.

Explicat tot això, voldria compartir tres reflexions que m’han vingut al cap al llarg d’aquest temps:

La primera. Al Jordi li ha tocat una discapacitat psíquica, i a mi no. Els dolors que hi ha al món molts són causats pel mal cor d’altres éssers humans, i contra aquests dolors s’hi ha de lluitar. Però en canvi n’hi ha molts d’altres que no depenen del que fem els éssers humans, sinó del funcionament incontrolable dels mecanismes de la natura, des d’un terratrèmol a la discapacitat del Jordi, i davant dels quals l’únic que podem fer és mirar de pal·liar-ne les conseqüències. Abans es deia que aquest segon tipus de dolors eren proves que Déu ens enviava. Però no. Déu està en l’origen i en el cor de tota la realitat, però no la gestiona ell. (Cosa que d’altra banda –per dir-ho tot– a mi em qüestiona què pot voler dir la providència de Déu, però ara seria molt llarg parlar-ne).

La segona. La manera com la malaltia del Jordi influeix en els seus comportaments, i com la medicació que li donen pot canviar aquests comportaments, i també els seus sentiments i la seva percepció de la realitat, impressiona. Per mitjà de la química es pot canviar profundament la vida d’una persona. I també per altres mitjans menys visibles i que semblen menys agressius. I un es pregunta: si això és així, ¿existeix la culpa? A mi, quan era petit, em va impactar sentir explicar que els suïcides no podien ser enterrats als cementiris, que eren terra sagrada, i fins i tot que els enterraven a l’entrada del cementiri perquè la gent els trepitgés (cosa aquesta última que ara em costa de creure que fos certa, però vés a saber). ¿Però els suïcides tenen culpa? Certament, no negaré que en moltes actuacions que fem les persones hi ha culpa, perquè de mal dut a terme amb consciència que era mal –o dut a terme sense aquesta consciència perquè un ha fet per no tenir-la–, n’hi ha. Però força menys de la que podria semblar.

I la tercera. A mi, el misteri del mal que hi ha en el món, quan hi penso, em sobrepassa per totes bandes. I l’únic que em sembla que hi puc fer són dues coses: una, mirar de reduir aquest mal tant com pugui, i dues, fiar-me de Déu, encara que en això no em sigui gaire fàcil entendre’l.