La Mercè, 800 anys

Ara que celebrem la festa de la Mercè, serà bona cosa recordar que, precisament, l’any vinent farà 800 anys que es va fundar el que s’anomenarà l’”Orde de la Verge Maria de la Mercè de la redempció de captius de Santa Eulàlia de Barcelona”. La referència a Santa Eulàlia ve del fet que la primera seu de l’Orde va ser l’ara ja desaparegut hospital de Santa Eulàlia, on acollien els captius rescatats que acabaven d’arribar i, en els primers temps, també malalts i persones abandonades. I el nom de la Mercè fixem-nos que no té el sentit que té ara. Ara, “mercè” vol dir “favor”. Aquí, en canvi, vol dir “acció misericordiosa” o, per dir-ho com segurament ho diríem nosaltres, “acció solidària”. La Mare de Déu de l’Acció Solidària de redimir captius.

No he vist enlloc que ningú es proposi celebrar aquest aniversari, i certament que valdria la pena, i no només a nivell religiós sinó també a nivell ciutadà, i més en els moments actuals. De fet, aquells mercaders que van decidir dedicar-se a rescatar captius de les terres de moros, tant a la península com al nord d’Àfrica, anaven amb un esperit que crec que no estaria tan lluny del que guia, per exemple, les ONG que rescaten refugiats a la Mediterrània...

La fundació va ser el 10 d’agost de 1218. Aquell dia, en efecte, a la catedral de Barcelona, en presència del rei Jaume I, que aleshores tenia 10 anys, i del bisbe de Barcelona Berenguer II de Palou, Canceller del Regne, el comerciant barceloní Pere Nolasc i una colla de companys, es van comprometre a dedicar-se de ple a una tasca que, de fet, ja portaven anys duent a terme de per lliure: promoure l’alliberament de captius en terres de moros, sigui pagant-ne un rescat, sigui intercanviant-los per esclaus moros en terres cristianes, o sigui, en casos extrems, quan veien que aquell captiu corria el risc de perdre la fe i no tenien prou diners per alliberar-lo, quedant-se com a esclaus en comptes d’ell fins que no arribessin els diners necessaris. Eren comerciants, i això facilitava la tasca, perquè, encara que la situació era de guerra, això no impedia als comerciants de tots dos bàndols anar d’un lloc a l’altre amb els seus negocis. I ara, el fet de ser un orde constituït i amb tots els suports legals, els permetia també recórrer les esglésies barcelonines i catalanes recollint diners, amb l’ajuda dels captius rescatats, que els acompanyaven en aquestes campanyes explicant les seves històries esfereïdores.

La tradició ha embellit la història parlant d’una aparició simultània de la Mare de Déu a Pere Nolasc, Jaume I i Ramon de Penyafort convidant-los a fundar un orde per a l’alliberament de captius. De fet, Ramon de Penyafort per aquells anys vivia a Roma, i Jaume I era, com hem dit, un nen. I tot sembla indicar que qui realment va empènyer per fer realitat el nou projecte va ser el bisbe. Però el que sí que Pere Nolasc va tenir sempre clar és que l’autèntica fundadora de l’orde va ser la Mare de Déu: en definitiva, que va ser Maria qui el va agafar a ell com a instrument per a aquesta obra d’alliberament.

Els cristians barcelonins poden sentir-se orgullosos que, a la seva ciutat, la fe cristiana de la qual Maria és un dels millors signes hagi donat aquests resultats. Quan la fe dóna com a resultat que els creients duguin a terme tasques realment alliberadores vol dir que aquella fe és de veritat. La teologia de l’alliberament que l’Amèrica Llatina ens ha regalat ens ha ajudat a formular que som nosaltres els qui fem realitat l’alliberament que Déu vol per a tota persona. Doncs això és precisament el que es va poder experimentar en aquella Barcelona del segle XIII. De fet, segles després, mossèn Cinto Verdaguer, en escriure els goigs de la Mercè, ho expressava magníficament: “Els reis moros tenen plenes ses masmorres de captius, que al remor de les cadenes ploren llàgrimes a rius. Jesucrist no els abandona, puix Nolasc els ha escoltat...” Pere Nolasc fa realitat la tasca alliberadora de Jesucrist.

Sí, certament, a Pere Nolasc li podem objectar que només es preocupava dels captius cristians en terres de moros i no patia gaire pels captius moros en terres cristianes. Però és que cada època dona de si el que pot donar, i cada època es mira el món des dels seus ulls i no des dels ulls d’altres èpoques... Ara, certament, entenem millor l’Evangeli que llavors. Però això no treu gens que els cristians barcelonins, i la ciutat sencera, puguem recordar amb goig aquella obra d’alliberament que uns conciutadans van ser capaços d’engegar fa tants anys. I continuar per aquest camí.