Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

A Viladecans Punt de Trobada, que és una revista mensual que un grup de viladecanencs i viladecanenques fem i enviem per correu electrònic a unes 1.300 persones, aquest mes de maig hi hem publicat un breu article signat per Maria Comas i que porta per títol “Una situació molt dura”. Diu així:

Des del meu lloc de presidenta del Club de Jubilats de l’Alba-rosa voldria fer algunes reflexions sobre tot el que està passant.

Està sent molt dur i trist viure de tan a prop la pèrdua d’amics i socis nostres. Hem passat amb ells molt bones estones i ara tot canviarà. Res no serà igual. Hi ha hagut molt de sofriment, que ens marcarà per sempre a la gent gran.

Voldria oferir el meu homenatge als que ja no hi són: Victòria, Eduard, Saladina, Consuelo, Joan, Cristina, Amalia, socis nostres. Segurament quan sortim d’això n’hi haurà hagut més.

Vull agrair a la nostra tècnica municipal de la gent gran Marga Gómez per donar-nos ànims cada dia i per posar-se en contacte amb persones que estan soles, i a Marga Belmonte, responsable del nostre casal, que sempre hi és quan la necessites. Gràcies.

Efectivament, és dura, aquesta situació. Ni en la meva família ni en el meu entorn proper no hem viscut cap cas de malaltia greu ni de mort per causa de la pandèmia, i és per això que jo no he experimentat personalment aquest sentiment de duresa, de tristesa, de sofriment. I per això mateix m’ha anat bé llegir aquest article que, en la seva brevetat, tan bé sap transmetre el que la pandèmia significa, tant per als qui la pateixen en primera persona com per al seu entorn de família i amics.

Perquè el que dona la mesura de la gravetat de la pandèmia és precisament això: les moltes persones que l’estan patint i que n’experimenten el dolor, la por, la incertesa davant el propi futur, i les que experimenten la pèrdua de persones properes i estimades. La malaltia i la mort formen part, sens dubte, de les nostres vides. Però quan la malaltia i la mort arriben trencant tan massivanent i tan imprevisiblement els processos habituals del nostre desgast físic, aleshores la sensació es fa molt més punyent, molt més com si ens haguessin agredit a tots de cop, com una immensa onada que ens ofega.

Davant tant de dolor i tanta mort no hi ha gaire cosa a dir. Segurament que la millor resposta és el silenci que ens ajudi a pair la nostra feblesa, l’acompanyament mutu que no pretén arreglar res sinó només acompanyar, i la valoració de la vida viscuda amb totes les seves riqueses i febleses.

I Déu, és clar. El senyor Rodríguez, un home de més de 90 anys que va ser durant molts anys infatigable president de la comunitat de propietaris del bloc de més de 300 habitatges on la Mercè va viure fins que ens vam casar, i que no fa gaire es va quedar vidu, li deia a la Mercè: “Jo no sé com anirà tot això, ni què em passarà, però sí que sé que, vagi com vagi, jo no em moriré sol”.

Sí, el silenci, l’acompanyament mutu, la valoració de la vida viscuda, i Déu.