Vés al contingut

En l’espai de pocs dies a dues amigues se’ls ha mort la mare. I m’ha tornat a venir al cap una reflexió que em vaig fer quan va morir el meu pare, ara farà sis anys. La reflexió és sobre el que significa passar, de la nostra vida en aquest món, més o menys marcada pel mal, a la vida eterna que és la vida de Déu, la vida sense mal.

La nostra vida no és tal com Jesús ens va mostrar i ens va ensenyar. Hi quedem molt lluny. Uns més lluny i uns altres no tant, però en tot cas hi quedem. I, ni que sigui només per respecte a la nostra condició de persones responsables dels seus actes, el pas a la vida de Déu no pot ser automàtic, com si fóssim criatures que no tenen cap responsabilitat d’allò que han fet.

Aquesta consideració ha donat peu, en la tradició catòlica, a la idea del Purgatori, que és una idea que té sentit, però que s’ha convertit en un dogma o mite més o menys fantasiós i que a hores d’ara no ens diu gran cosa.

Però en els dies de la mort del meu pare, pensant en la complexa conjunció entre la nostra vida, la nostra mort, i el nostre pas a la vida de Déu, se’m va fer molt evident que hi ha d’haver com un pas intermig. I pensava que aquest pas és que, en el moment en què ens morim, ens fem conscients i veiem amb tota claredat i amb sinceritat absoluta, sense poder-nos-ho amagar perquè davant Déu no es pot amagar res, el mal que hem fet en tota la nostra vida. El mal als altres, sobretot. I, també, aquest mal que consisteix a deixar de fer el bé que hauríem d’haver fet.

I això deu ser el Purgatori. El reconèixer, i lamentar amb tota la intensitat, molt fondament, i avergonyir-se, de tot allò que ens ha portat lluny de “la veritat”. M’imagino que això deu ser una experiència duríssima, però alhora decisivament alliberadora, que ens fa persones capaces de viure ja amb Déu. Per als que més lluny han estat de “la veritat”, és a dir, pels que han viscut fent mal als altres, condemnant els pobres a la misèria i aprofitant-se del nom de Déu per als seus propis interessos, l’experiència serà immensament més dura. Però jo crec que aquest pas alliberador pot existir per a tothom, per malvat que hagi estat.

És clar que, amb aquest plantejament, sempre hi haurà qui digui que, per tant, un pot viure la vida com li doni la gana i sense pietat envers als altres perquè al final tot s’arregla. Sí, és clar que pot haver-hi qui pensi així. Però si un no vol ser persona, què hi farem… I si amb la seva actuació traspassa els límits de la decència cívica, serà cosa de tenir unes lleis que el frenin, que sovint aquestes lleis no hi són: només cal veure la impunitat amb què actuen els traficants d’armes, i fins i tot com s’enriqueixen els governs amb aquest tràfic indigne…

Bé, potser a algú que llegeixi això li semblarà que aquestes reflexions són elucubracions sobreres. A mi no m’ho semblen, perquè em sembla que no està gens malament intentar entendre una mica les propostes cristianes que els nostres avantpassats en la fe han elaborat. I tampoc no està gens malament mirar d’intuir i entendre una mica –sense pretensioins de saber-ho tot, que aquest crec que va ser l’error d’alguns d’aquests avantpassats nostres en la fe– el camí definitiu que estem cridats a recórrer.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.