Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Com gairebé cada any, el 27 de juliol vaig anar a Mataró a la Missa de les Santes. M’imagino que a hores d’ara tothom ja sap què és això de la Missa de les Santes, amb la propaganda que n’hem arribat a fer tant els mataronins pròpiament dits com els ho hem estat una temporada, com és el meu cas. Una missa que dura gairebé tres hores, en què es canta el Kyrie, el Glòria, el Credo, etc., en llatí, segons la partitura escrita per mossèn Manuel Blanch l’any 1848, quan encara era seminarista. La canta un cor popular, format per tothom qui s’hi vol apuntar, que assaja durant una colla de setmanes. I és l’acte més característic de la festa major de la ciutat.

Jo vaig ser-hi per primer cop l’any 1981. Havia estat nomenat vicari de Santa Maria de Mataró, i allà estava jo, a la presidència, al costat del rector mossèn Francesc Pou. I em va fascinar. No soc un apassionat de la música ni tinc gaires coneixements musicals, però aquell cant inacabable, interpretat amb moltes ganes, i seguit per tota l’assemblea també amb moltes ganes, va ser per a mi una expèriència fantàstica. Allò era una missa que era més que una missa. Aquella música anava més enllà de les parets de l’església i passava a ser propietat de tota la ciutat. I l’església, aquell dia, s’obria a tothom, creients o no, molt ben simbolitzats tots per la presència de la corporació municipal.

Des d’aquell any, he faltat a la Missa de les Santes poquíssimes vegades. I hi he sentit, com és natural, un munt d’homilies. Algunes de penoses, altres de normaletes i algunes de certament bones. Però crec que la millor de totes ha estat la d’aquest any, en què presidia la celebració el bisbe auxiliar de Barcelona Antoni Vadell. I d’aquesta homilia volia parlar jo avui.

El bisbe Vadell no ens va voler adoctrinar. Tampoc no va voler criticar ni defensar res. Ni enviar cap encàrrec a les autoritats presents. Sinó que es va ficar dintre el que aquella celebració significava i ens va ajudar a explicitar-ho, a expressar-ne el sentit. Per a això, no va comentar les lectures que acabàvem de llegir sinó que va comentar el conjunt de la celebració, que és probablement el que en un dia així resulta més adequat: la celebració com a conjunt, no aquesta o aquella part. I ho va fer, i això també és fonamental, molt breument. No va pensar que havia d’aprofitar la molta clientela que tenia al davant per explicar-los bé això o allò, sinó que va considerar, amb tot l’encert, que una celebració com aquella necessitava poques paraules i que aquestes poques paraules captessin i interpretessin allò que allà estàvem vivint.

I en les seves breus paraules, va dir quatre coses bàsiques: la primera, un agraïment a les autoritats civils per la seva presència allà, que significava un reconeixement del pes que la identitat cristiana té en la nostra història i cultura, sense que això comporti deixar de banda altres identitats també presents a la vida ciutadana; la segona, l’admiració (“estic impressionat”) per aquella missa i la seva interpretació, que fa festa i és una manifestació de vida; la tercera, una pregunta: ¿i per què tanta festa? i la resposta: a les arrels d’aquesta festa hi ha la memòria d’unes noies que van trobar Jesucrist  i li van dedicar la vida, fins a entregar-la totalment en el martiri; i la quarta, que per a nosaltres cristians, també la fe és un goig i una crida molt valuosa, que volem viure amb tota la intensitat de què siguem capaços, com van fer les Santes.

I ja no calia dir res més. Certament, la millor homilia que he sentit a la Missa de les Santes.