M’espien, em vigilen, em segueixen

Saben prou bé quan m’assec i quan m’aixeco.
Descobreixen de lluny estant els meus propòsits.
Veuen si camino o reposo, els són coneguts tots els meus passos.
Encara no tinc la paraula als llavis que ja la veuen pronunciada.
M’espien, em vigilen, em segueixen, m’escolten.
Les seves càmeres m’identifiquen i em segueixen entre la multitud.
Si pujo dalt del cel m’hi troben els seus satèl· lits.
Si m’amago als inferns m’hi detecten els seus sismògrafs.

Ah, quan eres Tu i no ells, Senyor,
el que ho sabia tot de mi!
Podia donar-te gràcies d’haver-me fet,
d’haver-me brodat amb una orfebreria de cèl· lules al si de la mare.
La teva mà em guiava, em sostenia.
Les mans d’ells em colpegen i empresonen.
Què els haig d’agrair?
Volen teixir com tu en les entranyes de la vida,
volen suplantar les teves obres admirables,
però no el teu amor.

Els teus ulls em veien abans d’estar format.
Fes-me invisible als seus ulls.
Els dies de la meva vida eren escrits en el teu llibre.
Esborra’m dels seus arxius.
Fes-me lliure, insondable, incontrolable.

Fes-te tenebra que m’amagui.
Fes-te negra nit que em refugiï.
I que quan em desvetlli del son,
que encara estigui amb Tu.

Poema de David Jou a partir del salm 139

(que és el 139 segons la numeració de les bíblies;

segons la numeració litúrgica és el 138).