Vés al contingut

Aquest dissabte vam presentar el llibre “La parròquia de Sant Joan de Viladecans”, escrit per un servidor. Com que pot ser que a algun lector o lectora li pugui interessar, aquí us transcric el que vaig dir en l’acte.

Déu vos guard.

El 7 d’octubre de 1269, o sigui ara fa poc més de 750 anys, un personatge anomenat Guillem de Terrassa va fer testament. I, en aquest testament, va fer donació d’uns diners a l’església de Sant Joan de Viladecans. L’església de Sant Joan de Viladecans. Abans d’aquest dia, no sabem de cap altre document on consti aquest nom. Aquest és, doncs, el primer cop en què trobem escrit el nom del que serà la nostra parròquia. Fa, com he dit, més de 750 anys.

Això no vol dir, certament, que abans no hi hagués hagut cap presència cristiana en aquest territori. Més d’un centenar d’anys abans, en efecte, ja tenim notícia de l’existència d’un altre centre de culte: l’ermita de la Mare de Déu de Sales. En aquella zona que ocupen ara l’ermita, el cementiri, el tanatori i la central elèctrica s’havia creat un petit nucli de població, que era conegut com el lloc de Sales. I va ser en aquest lloc on per primer cop, que nosaltres sapiguem, hi va haver una petita església. Aquell nucli de població de Sales, però, no va prosperar, i al final només va quedar l’ermita.

En canvi, el nucli que es va anar consolidant va ser el que hi havia entorn de la Torre del Baró, i la capella de Sant Joan era el seu lloc de referència cristià. Una capella petita, que havia fet construir el baró de Viladecans, i que es trobava a la cantonada de l’actual carrer de Jaume Abril amb la plaça.

Aquella capella, però, no era una parròquia, sinó que la parròquia estava a Sant Climent. I és que aquí, en aquesta zona del delta del Llobregat i el seu entorn, quan després d’haver conquerit el territori per part dels comtes de Barcelona van voler repoblar-lo, van crear cinc esglésies que van rebre el títol de parròquia, segurament perquè en aquells llocs ja hi havia un bon nucli d’habitants: eren Castelldefels, Gavà, Begues, Sant Climent i Sant Boi. En canvi, en els petits nuclis del Prat i de Viladecans, no, sinó que depenien respectivament de Sant Boi i de Sant Climent. Segurament perquè al Prat i a Viladecans hi havia molt poca gent, i perquè les terres tampoc no devien ser gaire aptes per a viure-hi, amb tants aiguamolls com hi havia aquí en aquelles èpoques.

Prou que ho van intentar, els pocs viladecanencs que hi havia llavors, de ser una parròquia. I durant el segle XIV semblava que estaven a punt d’aconseguir-ho, en temps del bisbe Ponç de Gualba. Però al final, la cosa va fallar. I Viladecans va passar a ser, durant segles, una comunitat cristiana de segon ordre, si volem dir-ho així.

Però mireu, tampoc no està tan malament, això de ser de segon ordre, perquè, repassant aquella història, es veu com la gent es va haver d’espavilar molt per poder viure i celebrar la seva fe. Això de que no hi hagués cap capellà disponible, i que a temporades ni tan sols es digués missa a la capella, i que per batejar i per enterrar s’hagués d’anar a Sant Climent, passant per la riera, que era l’única manera que hi havia d’arribar-hi, i que quan anava massa plena calia fer la volta per Gavà... Déu n’hi do. S’ho van haver de treballar, això de viure la fe cristiana. I així, en els papers que podem llegir d’aquelles èpoques, es veu com s’organitzen, creant confraries com la de la Mare de Déu de Sales, o pagant-se predicadors per la Quaresma, o altres coses així. I reivindicant, també. Reivindicant que visqui aquí algun capellà que pugui batejar i enterrar a Viladecans mateix, o que ensenyi las doctrina a les criatures. I reivindicant que sigui possible tenir una església més gran perquè tothom hi càpiga quan es diu missa, o fins i tot, que almenys la petita capella pugui estar oberta perquè qui vulgui hi vagi a resar.

Un altre bon signe d’aquesta vitalitat seria també, per exemple, el fet que aquí s’iniciés la devoció a sant Isidre immediatament després que el canonitzessin, el 1622. Segurament que Viladecans és la primera població catalana, fora de Barcelona, que tindrà una imatge de Sant Isidre: a la capella hi posaran un quadre d’ell l’any després d’haver-lo fet sant, i li construiran un altar dos anys després. La devoció dels pagesos catalans a sant Isidre, certament, va arrelar de seguida, i amb molta força, i Viladecans va ser-ne un dels primers llocs. I és que aquells pagesos que s’escarrassaven en aquests camps nostres veien sant Isidre com un pagès molt semblant, molt proper, a ells.

Tot això, però, arribarà un moment en què experimentarà un canvi radical. Quatre-cents cinquanta anys després d’aquell primer esment de la capella de la plaça, el bisbe concedirà que es pugui construir una església on hi càpiga tothom, i que aquesta església sigui parròquia amb capellà propi, encara que sufragani, o sigui dependent, de Sant Climent. El 1738 s’inaugurarà l’església, situada en aquest mateix lloc on som ara, i el 1746 la parròquia passarà a ser parròquia totalment independent de Sant Climent. Allò significarà un canvi immens. La gent podrà anar a missa els diumenges amb tranquil·litat, podrà batejar els seus fills i enterrar els seus morts també amb tranquil·litat, i entorn de la parròquia es podrà generar l’activitat social i cívica de què fins aleshores Viladecans estava mancada. Es fundaran confraries, començant per la que aleshores era més popular a tot arreu, la del Roser, es faran processons, que en aquelles èpoques era una manera fonamental tant per manifestar la fe com per fer festa als carrers, i tantes altres coses. A Viladecans li canviarà la cara. I els viladecanencs de l’època es devien sentir, finalment, a l’alçada dels altres pobles del voltant, no només religiosament sinó també socialment, que llavors aquestes coses anaven molt juntes.

I aquí comença, doncs, pròpiament, la història de la nostra parròquia. Una història que s’inicia, precisament, quan Viladecans comença a créixer. Fins llavors, i des que se’n tenen dades, Viladecans s’havia mantingut entorn dels 200 habitants. No creixia perquè les condicions de vida eren més aviat lamentables i moria molta gent per les malalties o les sequeres. Però a partir de l’època de la inauguració de la parròquia, Viladecans començarà a rebre immigrants de la Catalunya interior, perquè aquí s’estan començant a roturar noves terres, i hi ha salaris prou acceptables. I Viladecans començarà a créixer, i sense parar fins al dia d’avui.

A la parròquia, tota la resta del segle es dedicarà, per una banda, a acabar tot el que falta de la nova església, alhora que es consolida tota l’activitat religiosa parroquial, segons el que era costum de fer en aquelles èpoques. I així entrarem en el segle XIX, en què es produirà un gran canvi per al qual l’Església no estarà preparada. I és que fins llavors, l’Església havia tingut un ampli poder, i les autoritats civils li facilitaven molt les seves actuacions i desitjos. Però això s’anirà acabant. A Viladecans, això es notarà molt especialment a partir de l’any 1868. Aquell any, en efecte, es traslladarà el cementiri que estava al costat de l’església parroquial i era ja un perill per la salut de la població, fins al nou cementiri construït en els terrenys de l’ermita de Sales. Les lleis deien que els cementiris eren serveis públics que havien de ser gestionats pels ajuntaments, però com que el de Viladecans estava construït en terrenys de l’ermita, que eren de l’Església, el bisbe i el rector pretenien gestionar-lo ells. Però l’ajuntament el va municipalitzar i se’l va quedar. I a partir d’aquí, amb èpoques més pacífiques i altres de més agressives, aniran sovintejant els conflictes. Que es van convertir en crònics quan l’any 1897 va entrar com a rector mossèn Andreu Samaranch, del qual, i de les seves maneres de fer mogudes pel seu integrisme radical i pel seu esperit polèmic, tots n’hem sentit a parlar. En el llibre que avui presentem les trobareu àmpliament explicades. Mossèn Samaranch va crear un molt mal ambient a Viladecans, i el bisbe va acabar fent-lo dimitir.

I vam entrar en una etapa més tranquil·la. La parròquia anava funcionant. Sense gaires entusiasmes ni gaires sobresalts, i seguint la religiositat pròpia de l’època, però el cas és que anava funcionant. Amb un punt destacable, però, que li va donar molta vida: la creació de la Federació de Joves Cristians l’any 1931, liderada pel Jaume Abril, i que va significar fer néixer, entre els joves i també entre els que no ho eren tant, una manera de veure i de viure la fe que creava esperit comunitari, sentiment de pertinença a un grup, i ganes de tirar endavant un projecte que no només incloïa activitats religioses sinó també culturals i de lleure.

Però el juliol de 1936 es va trencar tot. El cop d’estat militar va comportar l’esclat d’una revolució en què el cristianisme va ser perseguit durament. A Viladecans, però, cal dir que hi va haver una forta voluntat d’evitar les morts que es van produir en la majoria d’altres llocs en aquells primers dies i setmanes de la guerra, i es va aconseguir, gràcies sobretot a l’acció de dos dirigents republicans: el Manquet (Josep Iturrioz) i el Mariano Sanjuán, ben coordinats amb el campaner, el Baldiri Miracle. Per mi, aquest és un fet del qual ens podem sentir orgullosos tots plegats. Però tot i així, el fet és que l’església es va cremar, i tot va ensorrar-se. I, a la meitat de la guerra, el Jaume Abril va morir afusellat. No és aquí el moment de debatre per què van passar totes aquelles desgràcies, però un dia o altre caldrà que, en els diversos nivells de la vida social i eclesial, ens animem a parlar-ne a fons, i a treure’n conseqüències.

El 1939, en els anys duríssims de la postguerra, es va començar la reconstrucció del temple parroquial, que va ser inaugurat, amb encara molta cosa per fer, a la festa major de 1945. És l’altre aniversari que ara celebrem: els 75 anys de la inauguració del nou temple parroquial, aquest que avui ens aplega.

Ajuntant aquests dos aniversaris, el dels 750 anys d’aquell testament en què surt per primer cop el nom de Sant Joan de Viladecans, i el dels 75 anys de la reconstrucció del temple parroquial després de la guerra, mossèn Fredi i el Consell Pastoral de la parròquia van pensar que seria una bona cosa recollir aquesta llarga història en un llibre, perquè fóssim conscients de quin és el camí que hem fet, i de qui som fills, si volem dir-ho així. Mossèn Fredi m’ho va demanar, i vaig dir que sí, pensant que un treball com aquest m’agradaria de fer-lo. Que seria una cosa útil, i que a més a més jo hi disfrutaria. I així ha estat. M’ho he passat molt bé, escrivint el llibre, tant com espero que us ho passeu bé vosaltres llegint-lo.

He volgut fer un llibre que, per una banda, es llegís fàcilment, sense coses complicades ni pesades, i amb fotos que m’imagino que us farà gràcia de veure. I he volgut fer també un llibre que no anés adreçat només als cristians, sinó que fos un llibre interessant i útil per a tothom, per a tots els ciutadans i ciutadanes de Viladecans, perquè aquesta història que aquí explico és, certament, història de la parròquia, però és que la història de la parròquia és també, esclar, història de la ciutat.

Aquí hi trobareu tant la història més antiga, la que es descobreix remenant arxius, com la història més recent, sobretot la de després de la guerra fins al dia d’avui, que, més propera o més llunyana, forma part d’una manera o altra de la nostra memòria.

I en aquesta història recent podríem recordar, per exemple, com una institució ben rellevant, el Centre Parroquial, el Sentru, en el qual i del qual tantes coses van sorgir. O recordar també la glopada d’aire fresc que va significar l’arribada de mossèn Joaquim Palomera, que va introduir una nova manera de viure la fe que no era feta només d’actes religiosos i ensenyaments dels capellans, sinó que ajudava que tothom, fóssim nens, joves o adults, parléssim, compartíssim el que pensàvem, descobríssim coses junts. El que després ens va ensenyar el Concili Vaticà II, en definitiva.

I després podríem recordar, ja, el Concili pròpiament dit, amb la reforma litúrgica que aquí vam aplicar amb moltes ganes, i després amb tot el treball de renovació de la catequesi, l’engegada de noves iniciatives pastorals, i els afanys democratitzadors que, cal dir-ho, van provocar unes quantes enganxades... I mentrestant, el creixement desmesurat de la població de Viladecans, que va portar a la creació de les noves parròquies de Santa Maria de Sales i Santa Maria Magdalena i, molts anys després, la de la Mare de Déu de Montserrat. I també l’activitat social i política, que no podia deixar de marcar la nostra activitat cristiana, amb les vagues de la Roca com a moment màxim, i el paper exemplar que allà hi va saber tenir mossèn Celestí...

I aquí estem, celebrant aquests aniversaris amb tot el goig. No sabem com serà el futur. Per si ens serveix de senyal, constatem la gran baixada de bateigs i casaments, cosa que ens fa pensar que, sens dubte, el futur de la nostra parròquia, i de tota l’Església, serà de més poca gent.

Però en tot cas, siguem els que siguem, el que farà que la nostra parròquia valgui la pena serà si nosaltres sabem viure ben de veritat la nostra fe, la nostra pregària, la nostra eucaristia, la nostra fidelitat a allò que ens va ensenyar Jesús, que, com ell mateix va resumir, consisteix a estimar Déu i estimar els altres, a tots els altres, siguin qui siguin i siguin d’on siguin, i sobretot a aquells altres que més amor necessiten, que són els pobres i els febles, i fer-ho no només amb paraules, sinó sobretot amb fets. I, al costat d’això, si sabem ser ciutadans i ciutadanes que no viuen tancats a casa ni a l’església, sinó que estem atents al que passa al nostre voltant, amb una gran empatia amb el nostre món i tots els qui l’habiten, tant si són cristians com si no.

Acabo. I voldria fer-ho manifestant novament el que diu la placa que ahir al migdia vam inaugurar a la façana de l’església: un gran agraïment a tots els preveres i diaques, religioses i religiosos, laiques i laics, que al llarg de tots aquests segles, amb la seva fe i el seu treball, han fet possible la vida d’aquesta comunitat cristiana.

Moltes gràcies.

 

 

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.