Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La Mare de Déu dels Desemparats, patrona de València, em resulta una advocació mariana especialment atractiva. I és que va néixer per un interès de servei realment admirable. Efectivament, l’any 1409, el frare mercedari Gilabert Jofré va fundar un hospital per a bojos, que era un col·lectiu a qui en aquella època ningú no atenia, i per sostenir-lo va crear la Confraria de Santa Maria dels Innocents, Folls i Desemparats. Després, la confraria va ampliar el seu focus d’aternció a altres tasques igualment necessàries, com sepultar els morts abandonats o atendre els que havien de ser executats. Realment, la Mare de Déu dels Desemparats continua essent avui un potent reclam cristià, poc escoltat, tot sigui dit.

Doncs bé. El dia de la seva festa, a la missa, l’oració inicial que resa el celebrant i que rep el nom d’oració col·lecta, diu així: “Oh Déu, vós ens feu la gràcia de venerar la benaventurada Verge Maria amb el dolç nom de Mare dels Desemparats. Concediu-nos aquest do: que tots els qui ens emparem davall del seu mantell no ens vegem desemparats del seu amor”.

Sorprèn, realment, que l’únic que se’ns convida a demanar en aquest dia, en l’oració que vol expressar el sentit de la festa que celebrem, sigui que Maria ens protegeixi a nosaltres. Cap rastre del que significa realment anomenar a Maria Mare de Déu dels Desemparats, cap rastre de la història d’on va sorgir aquesta advocació, cap rastre del que aquesta advocació hauria de recordar-nos als creients. Un s’esperaria que en un dia com aquest preguéssim pels desemparats de totes menes que continuem tenint al nostre voltant, o preguéssim perquè nosaltres, seguint l’exemple dels creadors de l’advocació, estiguéssim ben atents a les necessitats dels nostres germans. Però no. La pregària que avui se’ns convida a adreçar a Déu és referida estrictament al nostre bé personal. Gairebé una burla als desemparats que donen nom a la festa.

Anem ara a una altra festa de la Mare de Déu, en una advocació que ja no és pròpia d’un calendari local, sinó que forma part del calendari universal. Es tracta de la Mare de Déu de Lourdes, l’11 de febrer. Diu així l’oració col·lecta: “Socorreu, oh Déu misericordiós, la nostra feblesa i, per intercessió de la Immaculada Mare de Déu, feu que els qui celebrem la seva memòria ens aixequem del pecat”.

Lourdes, com tothom sap, és, per damunt de tot, un lloc exemplar per l’atenció que allà troben els malalts. Lourdes, en efecte, és un miracle constant en què tanta i tanta gent col·labora a fer possible que una gran quantitat de persones malaltes trobin allà consol i ànim per viure, i se sentin acompanyades en el seu dolor. Doncs, com hem vist, a l’oració del dia de la festa, cap esment a tot això. Com que les aparicions de Lourdes van ser una afirmació de la Immaculada Concepció de Maria, els autors de l’oració devien considerar que el que tocava demanar era que, tal com Maria va ser lliure de pecat, també nosaltres en siguem alliberats. De pena.

I acabo aquest mini-repàs amb l’oració d’un sant que poca gent deu conèixer, i que se celebra el 8 de febrer: sant Jeroni Emilià, un venecià que va fundar, al segle XVI, una congregació amb l’objectiu principal d’atendre els orfes. I diu l’oració de la seva festa: “Oh Déu, Pare de misericòrdia, vós vau fer de sant Jeroni Emilià un protector i un pare dels orfes. Concediu-nos, per la seva intercessió, de guardar fidelment l’esperit que ens ha fet fills vostres”.

Aquí, com a mínim, es diu que el sant es va dedicar a treballar pels orfes, a diferència de la Mare de Déu dels Desemparats i la Mare de Déu de Lourdes, en què no s’esmenta per res que aquestes advocacions han estimulat l’ajut als desemparats i als malalts. Però, un cop recordat el que feia el sant, ens n’oblidem totalment a l’hora de pensar el que hem de demanar: deixem de banda els orfes reals, espiritualitzem el tema, i demanem que nosaltres sapiguem ser fills de Déu. Que no és cap mala cosa, evidentment, però que no és el que aquí tocaria.

He posat tres exemples del Santoral. Però si anéssim a les oracions dels diumenges i festes dels diversos temps litúrgics, o a les dels dies feiners en què no hi ha cap sant, ens trobaríem més o menys el mateix: oracions en què el que demanem en definitiva és sempre que aconseguim, cadascú individualment, la protecció de Déu i la salvació eterna.

L’oració col·lecta, és a dir, l’oració que ens reuneix en iniciar la missa (això vol dir “col·lecta”), és, gairebé sempre, una oració que mira cap a nosaltres, els que ens hem reunit. I això potser està bé. Però que el que demanem sigui sempre el nostre bé personal, doncs no està tan bé. Vaja, no ho està gens, perquè configura un cristianisme individualista i egoista. Perquè pregar per nosaltres es pot fer de moltes maneres: per exemple, demanant que siguem bons testimonis de l’Evangeli, que ens posem al servei dels pobres, que estimem els nostres germans, que siguem llavor de reconciliació en el món, que busquem el bé de tothom, que tinguem esperit comunitari, que sapiguem perdonar... I no, això surt poques vegades. I quan surt, acostuma a fer-ho en un llenguatge arcaic, massa allunyat de la manera que nosaltres ens expressem. O sigui que la imatge de tot plegat és, ja ho he dit, la d’un cristianisme individualista i egoista.

Aquestes oracions que ara tenim al Missal, moltes provenen de temps antics però altres han estat creades actualment seguint els mateixos patrons de les antigues. Com es va dir ja quan, amb la reforma litúrgica, es va traduir el Missal a les nostres llengües, la traducció ha fet visible la pobresa i la inadequació de bona part dels textos llatins que resàvem. O sigui que, seguint la voluntat del Concili Vaticà II, el que caldria fer seria redactar de cap i de nou unes oracions que responguessin a la mena d’espiritualitat i de vida cristiana que necessitem en el nostre temps.