Jesús és, diguem-ho així, com un pou sense fons. I és tot un plaer mirar de conèixer al màxim com era i què feia, i com es movia en aquell complex món seu, tan agitat entre les diverses maneres d’entendre i de viure la fe en el Déu de l’Aliança, i sotmès com estava a la presència romana sempre vigilant i disposada a eliminar, si els semblava convenient, qualsevol possible amenaça de dissidència.
Doncs en aquestes ganes de conèixer més Jesús, he parat atenció en un fet que, des dels nostres paràmetres, resulta sorprenent, però que pel que sembla no creava cap problema en el seu món. Em refereixo al fet que Jesús, els dissabtes, que era del dia de reunió a la sinagoga, hi anava (“ho tenia per costum”, diu Lluc 4,16) i sovint hi predicava. I resulta sorprenent perquè Jesús no era un rabí convencional, sinó que més aviat se sortia molt de la predicació convencional. No cal que repassem aquí les vegades que discuteix amb els fariseus i els mestres de la llei per les seves preses de posició que no encaixaven amb les posicions considerades oficials, així com la seva llibertat en el compliment de la llei mateixa tal com habitualment era interpretada, per exemple en un tema tan sensible com el repòs del dissabte. La gent de fet, quan el sentia, manifestava la seva admiració pel que Jesús deia, perquè, afirmaven, “ensenyava com qui té autoritat, i no com els mestres de la Llei” (per exemple, vegeu Marc 1,21-28).
Doncs bé, el cas és que, malgrat el fet evident que Jesús se surt amb notable freqüència dels marges d’interpretació de la llei considerats correctes i acceptables, no deixarà mai de tenir la sinagoga com un lloc bàsic per a la seva predicació, ni tampoc serà mai rebutjat com a predicador sinagogal. Sí que serà criticat (el cas més espectacular, a Lluc 4,16-30), però mai no li impediran predicar. A mi això en fa pensar sobretot dues coses:
La primera, que la predicació a la sinagoga era una cosa molt lliure. Suposo que el responsable de la sinagoga podia filtrar els qui demanessin parlar, però, pel que es veu, no per raons d’ortodòxia sinó més aviat per assegurar intervencions dignes. Potser podríem aprendre’n alguna cosa, d’aquesta manera de fer...
I la segona, que Jesús és un jueu plenament jueu, i que parla des de la seva condició jueva. Ell no es presenta com algú que anuncia una cosa nova diferent de la fe d’Israel, sinó com algú que vol fer descobrir a Israel el que hi ha de més profund en la seva fe i en la seva condició de poble escollit: una manera de viure fonamentada en l’amor als altres i sobretot en l’amor als pobres, i una crida a portar aquest testimoni als altres pobles. Tot i que al final, tristament, acabarà desenganyat del poc interès d’Israel en el que ell els vol transmetre.
És fascinant, la història de Jesús i la manera com està arrelat en el seu món.
