Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Deia la setmana passada que Jesús anuncia i viu una manera d’entendre i de mirar el món i les persones que és el que millor respon a les aspiracions més netes i honestes que poden sorgir del cor i el cervell de l’ésser humà. I presenta un Déu que el que vol és precisament que aquests siguin els criteris de vida de tots els homes i dones.

Jesús mor per fideltat a aquest projecte. Però poc després, els seus deixebles comencen a dir que aquell Jesús mort a la creu ells l’han vist viu. I que si Jesús viu, això significa que el seu projecte està indiscutiblement avalat per Déu. I comencen a reunir-se, i així s’inicia l’Església.

Més d’un cop s’ha dit que Jesús va crear i engegar un moviment, i el que després en va sortir no va ser un moviment sinó una organització, l’organització eclesial. No sé jo quanta raó pugui tenir aquesta crítica, però en tot cas he de dir que, més enllà de consideracions teològiques, el fet és que des d’una observació simplement sociològica de la realitat, un moviment, si vol perdurar, no té més remei que organitzar-se poc o molt.

I això és el que van fer aquells cristians del començament, buscant les arrels d’aquesta organització en allò que havien vist i experimentat amb Jesús. En el fonament de l’organització hi havia com dos eixos. Per una banda, la vida de comunitat, que s’expressava bàsicament amb dos signes de pertinença i de comunió, el baptisme i l’eucaristia, i que d’aquí d’estenia a tota la vida. I per una altra banda, la formulació d’algunes afirmacions que sintetitzen la seva manera d’entendre el que han viscut i el que n’han deduït: que Jesús és Déu present enmig de la història humana, és a dir, Déu fet home; i que Déu mateix, i Jesucrist, es fan presents ara dins cada creient i dins la història del món amb el seu mateix Esperit, un Esperit que és Déu fet força que ho renova tot.

A partir de tot això, crec que podríem dir que la Bona Nova de Jesús ara es fa realitat a tres nivells:

El primer és el de la manera d’actuar, en la vida personal i en la vida del món. És en aquest nivell on es va fer visible per a la gent del seu temps que el que Jesús predicava era una Bona Nova, una gran notícia que obria perspectives fins aleshores no imaginades. Un Bona Nova que, d’altra banda, incloïa inseparablement una manera d’entendre Déu, un Déu que actuava com a Pare amorós i que el que volia era que els seus fills fossin capaços d’esprémer el bo i millor dels seus cors i els seus cervells per viure una vida humana valuosa de veritat. I aquí podem afegir que aquesta Bona Nova de Jesús és tan potent que pot servir de mirall i de mestratge de vida fins i tot per a aquelles persones que no sentin cap proximitat envers Déu.

El segon és la vida de comunitat, l’aplec d’aquells que ens sentim seguidors de Jesús, l’Església. Que pivota sobre els dos eixos que ja hem esmentat i que ens arriben des dels inicis: el baptisme i l’eucaristia, els moments que els cristians dels primers temps consideraven bàsics per a trobar-se amb Jesús i que nosaltres continuem realitzant, a més de molts altres mitjans que ens hem anat procurant al llarg dels segles: des dels moments més universals i oficials com serien els altres sagraments, com els moments més lliures que cadascú i cada grup pot crear. Aquí, certament, hi tenim un equilibri difícil, entre allò que es considera d’alguna manera fixat per a tothom, i allò que creem lliurament. En l’organització eclesial actual, l’equilibri està molt decantat cap a allò que està fixat, i certament que un equilibri tan decantat no és un bon equilibri.

I el tercer nivell és la formulació de la fe. Els primers cristians van començar a formular allò que creien respecte a Jesús, i a partir d’aquí van anar desenvolupant aquesta fe inicial. Aquesta formulació bàsica és sens dubte necessària, perquè puguem compartir una mateixa comunitat. I les ganes d’entendre millor les coses també és un desig valuós. Però, com assenyalàvem en el punt anterior, també aquí segurament s’han volgut fixar massa coses que no calia, i aquest afany de fixar coses ha passat també a la manera de viure i de comportar-se en determinats camps, i tampoc no calia.

Però aquests desequilibris eclesials no treuen gens el valor de Jesús per a nosaltres com a projecte de vida, com tampoc no el treuen a l’àmbit comunitari on podem trobar-lo i trobar-nos.