Vés al contingut

Itàlia. La meva estimada Itàlia. Quina tristesa. I quin mal auguri per a tot Europa...

És cert que en la clara victòria de la dreta i l’extrema dreta hi ha tingut una part important el sistema electoral italià, barreja de proporcional i majoritari, que afavoreix els partits que es presenten en coalició. La dreta i l’extrema dreta s’han sabut unir per a les eleccions, mentre que el centre i l’esquerra no. ¿Però, com és possible, coneixent perfectament com funcionava el sistema electoral i les conseqüències que comportava, que el centre i l’esquerra no vagin ser capaces de superar les seves diferències i posar-se d’acord per concórrer a les eleccions? S’ha d’estar molt presoner de les mesquineses tàctiques com per no prendre’s seriosament tot el que hi havia en joc! Que malament, aquests polítics!

Però en tot cas, la victòria de Meloni ha estat clara. I fa adonar amb tota la cruesa que un fantasma, sí, recorre ja Europa: el fantasma ultradretà. ¿I què s’hi pot fer? A mi em sembla claríssim. Josep Maria Fonalleras ho explicava molt bé en un article publicat al Periódico la setmana passada: el que cal és reconstruir “un discurs progressista autèntic, qualificat i efectiu”, un discurs ara “pràcticament desaparegut”.

Si mirem cap a Espanya i cap a Catalunya, crec que podem dir que tant el govern espanyol com el català estan empenyent, a nivell d’actuacions, una colla de bones mesures en la línia adequada, tot i que, sens dubte, no estaria gens malament que ho fessin amb una mica més de decisió i de valentia. I que practiquessin també aquest tipus de polítiques en camps on no les practiquen: penso, per exemple, en el recent desastre de Melilla, tan vergonyós.

Però malgrat aquestes polítiques en la línia adequada, el que certament no hi ha és un discurs progressista potent en què, tant en el cas del govern català com en el cas de l’espanyol, es vegi que aquesta és la línia conductora. Dir clar que l’objectiu és la igualtat, el benestar per a tothom, la lluita contra les desigualtats, la lluita contra la corrupció, la intervenció en l’obscena riquesa de les grans fortunes... I explicar com es pretén gestionar l’arribada d’immigrants, a partir de dues idees totes dues fonamentals: el benestar que els països rics tenim el deure de facilitar als que no ho són, i els avantatges que pot comportar per a tots la vinguda de mà d’obra jove que pot compensar les mancances d’aquesta envellida i aposentada societat nostra.

A mi em sembla que ara seria el moment que socialdemòcrates, socialistes, comunistes, esquerres alternatives, verds, i progressistes en general, féssim l’esforç d’elaborar discurs seriós, conjunt o si més no amb voluntat de coordinació, que mostri que hi ha un projecte possible davant el populisme, l’antipolítica, la visceralitat, i el cultiu sistemàtic dels baixos instints. Cal discurs polític, discurs econòmic, discurs ètic, no només actuacions més o menys progressistes però sense integrar-les en cap fil conductor i en cap voluntat manifestada de projecte de futur.

I aquí dintre, també –i ara cito un altre article del Periódico, en aquest cas d’Emma Riverola–, la formulació d’“una proposta seductora per a una Espanya diversa”, fent tota la pedagogia que calgui fer a tot el país i amb totes les ganes de tirar-la endavant.

I sense oblidar, i ho dic al final no pas perquè em sembli poc important, sinó tot al contrari, la imprescindible reforma dels poders judicials, que estan clarament ideologitzats, enyoradissos d’èpoques passades, restrictius per sistema, i que ara, a sobre, es neguen a complir les lleis que els afecten. No sé com es deu haver de fer, una reforma així, però com a mínim s’ha de deixar clara la voluntat d’actuar-hi.

I acabo amb una última reflexió, com a creient: estic molt convençut que, ara, el treball pel Regne de Déu passa per aquí.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.