Vés al contingut

L’any 1640 hi havia a la península ibèrica dos territoris que van intentar esdevenir un estat independent. Un, a l’oest, Portugal, ho va aconseguir. L’altre, a l’est, Catalunya, no. Si hagués estat al revés, segurament que ara Catalunya seria un estat europeu que funcionaria raonablement bé. Però el cas és que no va ser així. El cas és que durant una pila de segles s’han anat trenant uns llaços, alguns forçats i d’altres volguts, que fan que ara la pretensió de retornar al 1640 comporti un esquinçament brutal, que provoca que la tal pretensió ocupi tot l’escenari, acapari totes les energies i paralitzi el país d’una manera que, almenys a mi, em sembla molt greu.

Aquesta pretensió té Catalunya dedicada gairebé exclusivament a mirar-se el melic. Uns, satisfets de veure com de bonic que el tenen. Uns altres, desconcertats i perplexos davant l’embolic. I uns tercers, desesperats de veure com totes les possibilitats de fer d’aquest país un punt de referència per a tantes coses com podria ser, per al seu propi progrés, per al progrés d’Espanya, per al progrés d’Europa i per al progrés del món, està paralitzat de manera gairebé total. Un progrés, vull dir, no només econòmic, sinó com a espai de recerca, promoció i imaginació social, cultural, política, i de qualsevol altre nivell que vulguem. Jo sempre havia pensat, fins que va començar el procés, que Catalunya tenia unes grans possibilitats d’impuls cívic i que calia explotar-les. Però no. Ara el procés s’ho ha menjat tot. I és el que deia dilluns passat sobre els criteris de Jesús: convertir la nació en la principal prioritat i abocar totes les energies a aconseguir-ne la independència, com fan els partits independentistes, és, crec, ofegar tota la pluralitat de camins que cal emprendre per construir una vida potent i digna, per construir, segons el llenguatge evangèlic, el Regne de Déu. Sí, evidentment, la llengua, la cultura o l’autogovern són coses importants i la seva potenciació forma part de la construcció del Regne de Déu. Però mai soles.

Un dels arguments per a la independència de Catalunya és afirmar que tot això que estic dient està castrat pel fet de formar part de l’estat espanyol. Que aquest progrés, aquesta recerca, aquesta promoció, aquesta imaginació, no podran eclosionar fins que puguin volar pel seu compte sense que Espanya les escanyi. Afirmació que va unida a una altra: que forma part de l’ADN de l’estat espanyol, i que per tant és impossible de canviar, la pulsió d’escanyar Catalunya i la negativa a ser un estat realment democràtic que respecti la seva pluralitat interna, la seva plurinacionalitat. Jo, la veritat, no m’ho crec això de que hi hagi estats amb ADN no democràtic. I em costaria molt de fer lligar aquesta idea amb la mirada que Jesús ens va ensenyar a tenir sobre les persones. I d’altra banda, veient com actuen els dirigents independentistes, recordant per exemple les sessions del Parlament del 6 i 7 de setembre de 2017, que van ser una vergonya antidemocràtica, i recordant també tanta demagògia amb què han arribat a ofuscar l’esperit crític de tanta gent, no veig pas que la imaginada república catalana hagués de ser més democràtica que l’estat espanyol. I més si, a sobre, un sent les ganes que tenen els personatges que s’agrupen entorn del Grup Koiné o la Plataforma per la Llengua de convertir aquest possible estat independent en un estat amb ciutadans de primera i ciutadans de segona, com està passant als països bàltics.

He de dir, igualment, que tampoc no veig ara gaire defensable la proposta de muntar un referèndum d’autodeterminació encara que fos, en aquest cas, democràtic, és a dir, pactat amb l’estat. Potser en un altre moment sí, però ara no. Estem en un país massa inflamat. Des de l’independentisme s’ha potenciat tant com s’ha pogut una profunda animadversió a tot allò que sigui “espanyol”, cosa que inclou, sens dubte, en l’ànim de molta gent, els “colons” que suposadament se’ns han ficat a casa. Només faltava que ara hi hagi il·lustres independentistes comparant Catalunya i Espanya amb Ucraïna i Rússia. I, per l’altra banda, encara que sigui de manera menys virulenta, tenim per aquí gent defensora de la unitat d’Espanya que també podrien esverar-se i fer alguna desgràcia. No, obligar un país a decidir entre un sí i un no tan enfrontats és destrossar el país. Crec que és tot el contrari del que Jesús ens proposava. I, certament, em sembla bastant obvi que així no es construiria allò que patrocinava aquell encertat eslògan de “Catalunya, un sol poble”.

Acabo per avui. Disculpeu la vehemència, però és que. Com he dit, la situació és, em sembla a mi, molt greu. Dilluns que ve acabaré la sèrie amb un article que es dirà “L’espiritualitat d’un futur conjunt”.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.