Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

En la remarcable entrevista que aquest diumenge li va fer Jordi Évole al papa Francesc, el papa va rectificar aquelles paraules sobre el feminisme que havia dit en la cimera de la pederàstia de finals de febrer. “Tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”, havia dit. “Pot córrer el risc de tranformar-s’hi”, va rectificar diumenge.

És molt d’agrair la rectificació. Primer, perquè les persones amb poder no acostumen a rectificar mai, i el sol fet de rectificar és un signe de que el ministeri papal no vol ser un simple espai de poder. I segon, és clar, perquè ajuda a treure una mica el dolorós mal gust de boca que la seva frase, que sonava més aviat a típic exabrupte d’extrema dreta, ens havia deixat.

Però tot i així, deixeu-me dir que per a mi el mal gust de boca continua malgrat la rectificació. Totes les coses humanes, per bones que siguin, poden tenir concrecions criticables, i fins i tot perverses. També, sens dubte, l’Església. I precisament l’Església, que en el tema del paper de la dona tants desencerts porta acumulats, hauria de vigilar molt quan parla d’un moviment com el del feminisme, i hauria de deixar clar, abans de posar-li pegues, que, igual com per exemple en el cas del moviment obrer o del moviment ecologista, aquests corrents alliberadors són realment una cosa valuosa, una cosa que, sorgida bàsicament fora de l’Església i a vegades fins i tot en contra d’ella, són presència de l’Esperit en el món, una presència que l’Església, si vol actuar amb honestedat, ha de saber reconèixer humilment.

Però és que, en aquesta mena de temes, la jerarquia de l’Església sembla com si estigués paralitzada, incapacitada per entendre el que està passant. Potser el cas més visible d’aquesta trista realitat és tota la teoria que s’ha fet entorn de l’expressió “ideologia de gènere”. Aquesta expressió és la manera com els sectors conservadors, sobretot eclesiàstics, han volgut etiquetar els esforços que s’estan fent per respondre a les múltiples realitats que es descobreixen en tot allò que afecta al sexe i al gènere, i que volen promoure una millor realització personal i col·lectiva de les persones; i aquí s’hi inclouria tant el debat sobre els rols masculí i femení, com les noves famílies, com la possibilitat del canvi de sexe, com les relacions homosexuals. El Sínode de la Família definia així aquesta “ideologia”, amb una formulació que el papa va recollir a l’Amoris laetitia, n. 56: “(La ideologia de gènere) nega la diferència i la reciprocitat natural d’home i dona, presenta una societat sense diferències de sexe, i buida el fonament antropològic de la família. Aquesta ideologia condueix a projectes educatius i directrius legislatives que promouen una identitat personal i una intimitat afectiva radicalment desvinculades de la diversitat biològica entre home i dona. La identitat humana ve determinada per una opció individualista, que també canvia amb el temps”.

No recordo si abans o després del Sínode, en una intervenció crec que davant els bisbes polonesos, el papa Francesc va explicar, donant-hi suport, que el papa Benet XVI deia que la “ideologia de gènere” atacava directament “l’obra del Creador”. Suposo que es referia al fet que en el relat de la creació queda molt delimitat que els éssers humans són homes i dones destinats a complementar-se sexualment i a procrear. I que, com que l’anomenada “ideologia de gènere” qüestiona que les coses siguin tan clares i inamovibles, aquesta tal ideologia el que fa en definitiva, segons el papa, és atacar l’obra del Creador. Dir això sembla oblidar, primer de tot, que el relat de la creació està escrit com una visió global de la formació del món i de l’ésser humà sorgits de les mans de Déu, i no amb la pretensió d’oferit concrecions precises sobre quin és el projecte de Déu sobre la vida sexual o familiar i sobre els rols masculí i femení. I sembla oblidar, sobretot, que si diem que Déu ha creat totes les coses, deu ser bastant obvi que les tendències no heterosexuals, o les tendències a sentir com a propi un gènere diferent del que indiquen els òrgans genitals, també les ha creades Déu, encara que això no surti en el relat de la creació, i que no ho deu haver fet per fer la guitza a un sector de la població que, tot i experimentar aquestes tendències, estaria obligat a reprimir-les.

Sap greu, veure la rigidesa dels plantejaments de la jerarquia eclesiàstica. I veure, sobretot, que una persona com el papa Francesc, que tant ha fet per obrir l’Església a una nova mirada sobre el món, en això es manifesti, com deia abans, tan paralitzat per uns plantejaments que incapaciten per entendre la realitat actual. Evidentment que en els temes del sexe i del gènere hi trobem actituds irresponsables. En tota obra humana hi són, ja ho hem dit. Però deduir d’aquestes irresponsabilitats que l’única resposta possible és repetir les doctrines de tota la vida sense ser capaços de qüestionar-se res, a mi em sembla, simplement, molt poc fidel a l’Evangeli. I sobretot quan aquesta mena de temes, a l’Evangeli de Jesús, són absolutament secundaris. El que l’Evangeli ens demana de prioritzar no és una determinada antropologia fonamentada en tradicions intocables. El que ens demana és acompanyar el camí del món amb amor i amb esperit obert.

Esperem que, algun dia, algú dins la jerarquia de l’Esglesia s’adoni que els cal un reciclatge de cap a peus sobre aquesta mena de temes i es decideixi a promoure’l. A veure si l’Esperit Sant s’anima a fer-los-en adonar!