Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Arribem al final del recorregut que hem anat fent les tres darreres setmanes sobre la descoberta de Déu. I aquest final és el Déu de Jesús. Amb tot el respecte –només faltaria– amb totes les altres maneres de trobar Déu, jo el que voldria explicar aquí és per què crec que la idea de Déu que Jesús ens va fer conèixer és la més humanitzadora, la més capaç de portar-nos a la plenitud de la vida humana.

D’això, de fet, ja en vaig parlar fa uns mesos aquí mateix, però ara ho torno a fer situant-ho dins l’itinerari de la recerca de Déu en la història de la hunanitat.

El Déu de Jesús, el Déu que Jesús ens mostra, és un Déu que el que proposa és que cada home i cada dona escolti els sentiments, les aspiracions i les crides més honestes del seu cor i les segueixi. I per arribar a aquesta proposta parteix del gran bagatge espiritual que li ofereix la fe en què va néixer i va créixer, el judaisme. Del judaisme n’extreu el convenciment d’un Déu que guia amorosament la història del seu poble, però que alhora, a través dels profetes, deixa clar que el que més aprecia és allò que surt del cor i fa servei als altres, i no els ritus i el compliment de les normes (“El que jo vull és misericòrdia, i no ofrena de víctimes”, deia el profeta Osees i repetia Jesús). I mostra també que la crida i l’oferta de Déu és una oferta que no s’adreça a un sol poble, sinó que aquest poble, Israel, ha estat escollit precisament per ser el qui dugui a terme el projecte de Déu i a partir d’aquí aquest projecte arribi a tots els pobles. I com que això no passa, com que Israel no está por la labor, Jesús acaba anunciant que si Israel no vol, Déu ja trobarà altres maneres de fer arribar el seu missatge. Esteve i Pau seran els dos personatges clau per fer realitat aquest projecte d’universalitat que Jesús va anunciar i que segurament ell mateix no tenia gaire clar en què havia de consistir.

Així doncs, a diferència del que deia i creia el judaiosme del seu temps, Jesús no diu que per arribar a Déu, a més, certament, de fer bones obres, calgui complir unes determinades prescripcions, o realitzar uns determinats ritus, o seguir unes determinades normes. No. Jesús el que fa és convidar a descobrir, a partir del propi cor i del propi cervell, quina és la manera de viure més humana, i a seguir-la. I diu que això és el que vol Déu. I dona pistes precises de com hauria de ser aquesta manera de viure més humana, i ajuda a descobrir-la amb la màxima fondària: Jesús sap esprémer com ningú els millors camins d’una vida humana plenament realitzada. I es posa ell mateix com a exemple d’aquesta manera d’actuar, i es dedica a recórrer el seu país aixecant ànims abatuts, alliberant dels mals del cos i de l’esperit, convidant a tenir plena confiança en Déu, oposant-se als qui actuen com a amos dels altres, oposant-se a fer de Déu un opressor de la vida humana amb lleis innecessàries... Fins i tot, quan pren posició en qüestions concretes, no ho fa amb la pretensió de crear normes, sinó de guiar les actuacions dels qui l’escolten en aquelles situacions concretes, de manera que allò que diu s’ha de situar en el seu plantejament global de la vida, amb la qual cosa no resulta gens difícil de deduir que, en unes altres circumstàncies, les concrecions poden ser unes altres.

I tot això, dut fins als final, sense estalviar-se cap conseqüència per indesitjable que resultés. És a dir, fins a la mort per fidelitat a aquesta manera d’entendre la vida i la fe. I és a partir d’aquí, que els seus seguidors es van topar de cara amb una experiència d’absolutesa que els va fer comprendre que en Jesús i en el seu projecte hi havia Déu present. El Déu personal al qual ens adrecem els cristians l’hem vist i conegut a través d’un home concret que ha realitzat la millor manera de viure el que és ser home. La manera que tot home i tota dona de bona voluntat és capaç de deduir del seu cor i el seu cervell, si s’esforça per pensar i sentir netament i honestament.

No ho sé, segurament que el que ara diré és fruit d’una mirada esbiaixada i molt poc imparcial, però tinc la sensació que, fins i tot vist des de fora de la fe cristiana, es pot afirmar que el missatge de Jesús és el missatge sobre Déu més humanitzador de tots. Perquè el que fa és donar categoria divina a tot allò més valuós de la condició humana, sense imposicions ni interferències exteriors. El que Déu vol, diu Jesús, és que l’ésser humà sigui màximament humà, i que visqui aquesta humanitat sabent que Déu l’acompanya i se la fa seva.