Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Jo no tenia ganes d’escriure sobre la situació política que estem vivint, perquè tot resulta molt difícil i perquè sé que una important majoria de la gent amb qui tinc relació pensa diferent que jo respecte a aquesta situació. I com que ara tot és molt visceral, em fa por que les relacions s’espatllin. Però hi ha un fet que crec que afecta molt profundament a la fe i la vida cristiana, i en vull dir alguna cosa. Aquest fet es concreta, sobretot, en el Manifest publicat per més de quatre-cents capellans i diaques convidant a votar en el referèndum.

Jo era a Milà, quan es va publicar aquest manifest, i em va trucar la Mercè, la meva dona, per dir-m’ho. Em va costar de creure, però quan vaig ser conscient que, en efecte, el manifest existia, i quan vaig anar veient els noms dels signants, tot plegat va ser com si em caigués una llosa al damunt. Encara l’hi tinc, la llosa al damunt. De fet, des de llavors no he pogut anar a missa, i no sé quan trigaré a poder tornar-hi a anar. I és que no m’hauria imaginat mai que tants capellans coneguts, gent amb la qual em sento molt proper i amb qui he treballat en una colla de coses, i gent que no conec personalment però amb qui en principi comparteixo una mateixa visió de la fe i de l’Església, signés aquest escrit que, davant la divisió que viu ara el nostre país, pren posició per una de les dues parts i, de fet, en contra de l’altra. I jo sóc de l’altra.

Som molts els catalans, i molts també els cristians, que no volem la independència de Catalunya. I som molts els catalans i els cristians que creiem que aquest referèndum que s’acaba de fer no ha estat un mitjà democràtic per saber realment quina és la voluntat del conjunt de la població. I els disbarats que pugui fer el Mariano Rajoy, tant abans del dia 1 d’octubre com sobretot en el mateix dia 1, no converteix aquest referèndum en legítim, ni en democràtic, ni en res de semblant. Aquest referèndum, malgrat el Mariano Rajoy i la seva política insensata, continua sent una cosa democràticament inacceptable, i no té cap mena de credibilitat. És una esplèndida i admirable mobilització, això sí, però res més.

I em costa molt d’entendre que, malgrat aquesta situació de divisió del país, els firmants del manifest optin per una de les dues parts i vinguin a dir que segons els seus criteris “humanístics i evangèlics” els que estem en contra d’aquest referèndum no estem actuant prou bé. També diuen una altra cosa sorprenent: diuen que segueixen els criteris expressats pels bisbes, quan de fet, els bisbes han publicat una nota en la qual no conviden a votar en aquest referèndum sinó que conviden a buscar la solució del conflicte a través d’unes determinades actituds humanes i cristianes.

Els nostres bisbes, tant els catalans com els espanyols, crec que han sabut dir en aquests moments paraules que ajuden a anar endavant des de la perspectiva evangèlica. No s’han embolicat a dir si havíem de fer aquesta determinada cosa o aquesta altra. Perquè les concrecions polítiques no corresponen a l’Església.

M’he preguntat, i he preguntat, el perquè d’aquesta actuació de tants capellans que han optat per excloure del grup dels “bons cristians” a gent com jo o com altra gent que pensen com jo. I, pel que he vist, ve sobretot del fet de considerar el sentiment nacional com una realitat tan profundament arrelada en l’ànima humana que, en situacions tenses com la que estem vivint, ha de ser defensada passi el que passi, sense por d’entrar en el camp de la política concreta. I sí, això no és cap tonteria. Aquestes realitats comunitàries com ara la família, el clan, la tribu o la nació, són molt fortes, i toquen molt endins. Però jo gosaria dir que un dels ensenyaments de Jesús seria precisament que no hem de sacralitzar mai cap d’aquestes realitats, sinó que hem de passar-les totes pel sedàs del seu Regne, que és sempre universal, no local, i que si alguna preferència té és la dels pobres, tots els pobres del món, no només els propis pobres.

És evident que, des de l’Evangeli, farem bé de denunciar tot allò que va contra la dignitat humana, la llibertat, la justícia, la igualtat. Farem bé, doncs, com a cristians, de denunciar la política insensata, prepotent i volgudament ofensiva i humiliadora de Rajoy, i també el totalitarisme irresponsable exhibit els darrers temps pel president Puigdemont i els partits que li donen suport. I farem bé de reclamar per a Catalunya tot allò a què té dret per desenvolupar-se dignament com a nació. Això és el que ens correspon de dir com a cristians, com a Església. En canvi, com a Església, no ens toca concretar políticament aquests principis. Això és cosa de cada cristià i cada cristiana. I ningú no pot dir que determinada concreció és la que es dedueix de la fe i de l’Evangeli.

Mireu, jo em pensava que una tasca fonamental de l’Església en els difícils temps que ara venen era d’ajudar a reconstruir ponts i construir-ne també de nous per mirar de recosir aquesta societat dividida. I pensava que molts dels capellans firmants del manifest eren persones clau en aquesta tasca eclesial, per la seva capacitat d’empatia i de proximitat amb la gent. I ara tinc la sensació que hem perdut tot aquest capital humà i cristià per a realitzar aquesta tasca que serà ineludible i no gens senzilla.

Amics capellans del Manifest, sisplau, atureu-vos una miqueta a repensar quin és el millor servei –el millor ministeri– que podeu fer al país i a l’Església en aquest moment...