Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Continuo amb el tema de la setmana passada. I ara miraré de sintetitzar, tal com ho veig jo, qui és Jesús per a nosaltres i què significa per a les nostres vides, més enllà de considerar-lo un personatge admirable i un magnífic model d’actuació.

Per captar qui és Jesús per a nosaltres, calen un parell de conviccions prèvies. Una, creure en Déu, és a dir, creure que Déu és el fonament i el terme del món i de la vida, i la plenitud de totes les nostres esperances i aspiracions. I la segona, tenir clar que la nostra condició humana és feble i fluixa, molt allunyada d’aquesta plenitud que és Déu.

Doncs bé, portant a coll aquestes dues conviccions, ens fixem en un home, Jesús de Natzaret, nascut fa poc més de dos mil anys a la terra d’Israel, que va viure aquesta condició humana d’una manera especialment frapant per a la gent que el va conèixer i que es va sentir atrapada per ell. Va parlar de Déu com d’algú extraordinàriament proper, que no es manifestava amb lleis que calia obeir sense qüestionar-se-les, sinó que es manifestava convidant a actuar de la manera més humanitzadora possible, mirant de viure amb el criteri de l’amor als altres i amb una especial atenció als qui patien. I, a més a més de dir-ho, Jesús això ho va viure de ple, creant al seu voltant esperances renovades i ganes d’un món diferent, un món que fos digne per a tothom. I, en aquesta manera de viure, va deixar clar que els qui tenien riqueses i poder, els qui feien que tants altres haguessin de quedar-se als marges de la vida, no estaven actuant segons la voluntat de Déu, com tampoc no hi actuaven aquells que convertien la fe en Déu en una càrrega de normes en comptes d’en una crida a l’amor.

Tot això va portar Jesús a la mort. Els poders religiosos i polítics del seu temps no estaven disposats a acceptar un desafiament així. El van detenir, el van torturar, i el van executar a la creu, el suplici més ignominiós. Els seus seguidors van quedar desconcertats, perquè no entrava dins les seves previsions que aquell en qui ells havien descobert una forma tan convincent d’entendre i viure Déu acabés d’aquella manera, abandonat de Déu.

Però el fet és que al cap d’un temps, una colla d’aquells homes i dones que havien anat amb Jesús van començar a dir que l’havien vist viu, i que d’aquí es deduïa que, efectivament, el projecte que Jesús propugnava i vivia era realment el projecte de Déu.

Certament que no podrem saber mai quina mena d’experiència els va fer sortir del desconcert de la creu i els va animar a iniciar un anunci que tantes conseqüències va tenir i continua tenint. I amb quina convicció ho devien fer com perquè tanta gent els comencés a seguir, no només per la força de l’afirmació, sinó, més encara, pels canvis en la vida i en la percepció de la vida que el projecte de Jesús comportava. Però, sigui com sigui, el cas és que ben aviat van començar a formular el que serà l’afirmació central de la fe: que, en l’home Jesús, Déu hi era d’una manera plena, total. I diran: Jesús és el Fill de Déu, Jesús és Déu.

¿I això què vol dir? ¿i què comporta? Certament, tots nosaltres reflectim el rostre de Déu en les nostres vides, però ho fem de manera molt imperfecta. Jesús, en canvi, ho fa amb plenitud. Mirant-lo a ell, veiem com és la vida humana segons Déu. Un home ha viscut la nostra vida segons Déu, segons el projecte de Déu, i ara la viu per sempre. I això, d’entrada, és un gran estímul i empenta per seguir el seu camí, per mirar de viure amb els seus mateixos criteris i actituds. Però no és només això. Un ésser humà, Jesús, ha viscut la vida humana d’una manera plenament realitzada, és a dir, no seguint els criteris del sistema d’aquest món sinó seguint uns criteris que responen més sincerament als anhels més honestos i nets que sorgeixen d’un cor humà que vagi per la vida amb bona voluntat, i ha estat fidel a aquesta manera de viure fins a acceptar de morir per ella, sense escapar-se, sense buscar subterfugis, de manera que ha aparegut als ulls del sistema d’aquest món com un desgraciat perdedor. Aleshores, si nosaltres, seguint el testimoni dels seus primers seguidors, afirmem que aquest home no ha quedat sepultat per sempre en la mort i en el no res, sinó que viu, estem dient que, en efecte, des del cor mateix de la condició humana s’ha obert un camí que mostra que aquesta condició humana no està condemnada a viure indefinidament en la tenebra sinó que el destí de la humanitat és participar d’aquesta llum que és el camí de Jesús.

El camí de Jesús és el camí humà de Déu. Viure units a ell, a Jesús, i mirar de seguir el seu camí, porta a la plenitud humana, que és el mateix que dir que porta a Déu. I ho fa encara que nosaltres siguem febles i fluixos, encara que estiguem travessats de tenebra. Encara que siguem, per dir-ho amb un altre llenguatge, pecadors.

Constatar la diferència i la distància entre Déu i nosaltres és bo, ens posa a lloc i ens vacuna de temptacions de creure’ns cap gran cosa. Però constatar, alhora, que un ésser humà com nosaltres ha viscut la vida humana amb plenitud –amb la plenitud de Déu– ens ofereix un agafador molt sòlid per anar endavant amb confiança. Agafats a Jesús, tots els qui participem de la seva matexa condició humana participem també de la seva plenitud: ja ara en aquest món, si volem caminar per on ell ha caminat; i més enllà d’aquest món, en la gratuïtat de la llum i de la vida de Déu.