Un govern d’esquerres a Espanya

Dimarts passat el Congrés dels Diputats va elegir com a president del govern espanyol el candidat socialista Pedro Sánchez, el qual ha posat ja en marxa un govern de coalició amb Unides Podem. A més dels dos partits implicats, van votar a favor del candidat el PNB i una colla de partits petirs, i es van abstenir ERC i EH Bildu. I cal agrair-los a tots l’esforç per arribar fins aquí, davant la insensatesa furiosa de les tres dretes, que jo crec que a hores d’ara cal anomenar-les ja les tres extremes dretes, i davant la irresponsable frivolitat del torrisme-puigdemontisme.

Jo hi confio, en aquest govern, i crec que representarà un punt d’inflexió en la nostra desgavellada situació política. Confio que tiri endavant una política d’esquerres tan d’esquerres com sigui viable, i confio que tiri endavant també un camí de desentortolligament del conflicte català. I espero i desitjo que tothom estigui a l’alçada.

I com a commemoració emotiva de tot plegat, aquí transcric el que la diputada Aina Vidal va fer públic el dia 5 a la tarda per dissipar dubtes sobre la seva absència al Congrés. Ja sé que molts el deveu haver llegit, i que potser algú pensarà que no n’hi ha per tant, però el fet és que a mi em resulta molt significatiu del que molts esperem i desitgem. Transcric el text tal qual, sense corregir l’ortografia. Deia aquesta dona de 34 anys, gracienca, del grup d’En Comú Podem, i que procedeix d’ICV i Comissions Obreres:

“No m’imaginava fer públic quelcom tant personal, però l’ajustada votació de l’investidura ha aixecat tot tipus de nervis i us ho vull explicar.

Avui no he anat a votar al Congrés, i tardaré una temporada en tornar. És casi tant difícil explicar el que em passa com quan ho sents tu per primera vegada. Tinc càncer. Un de raro, extés i agressiu. Un que em provoca dolor, per això avui no he pugut estar amb les meves companyes i companys visquent un dia que per molt que brami la dreta és del tot il·lusionant.

Estic en bones mans, confio en el personal de la sanitat pública i no dubto que faran tot el que podran, com per qualsevol altre. Estic forta, sóc forta, i l’únic desig que tinc al cap és que em deixin lluitar-lo. Vull guanyar-lo. Em sé acompanyada. I estimada. Tinc la millor família, els millors amics i amigues, i una gran família política (extensa, molt extensa) possibles.

Lamento si els darrers dos mesos no he estat a tot arreu on voldria haver arribat, em disculpo a totes les persones a qui no he pogut contestar missatges o trucades, aquest era el motiu. Vull agraïr als i les periodistes que han respectat la meva intimitat i que m’han fet arribar el seu afecte, com a les companyes que han treballat perquè això fos així. En temps en que hi ha qui es dedica a fer crèixer l’odi i on hi ha mitjans que es mouen pel groguisme i les mentides val la pena destacar la humanitat i la professionalitat. Com si fos una trinxera.

Dit això, amor, alegria i paciència, i sobretot molta il·lusió perquè en lo personal penso lluitar-ho fins a guanyar i en lo polític dimarts tindrem un nou govern progressista que entre molts reptes, tindrà el de tornar a invertir en ciència i investigació. Perquè la ciència és vida, i la vida necessita recursos.

El 7 no fallaré. Per res del món em perdria una investidura que serà molt més que una votació. Guanyarem un govern, un que tindrà la responsabilitat d’estar a l’alçada d’una societat feminista, ecologista i que brama per recuperar justícia social. Un Govern que posi la vida al centre.

Abraçada enorme”.

Fins aquí l’Aina Vidal. I ara permeteu-me acabar convidant-vos a pregar pel nostre país, per Catalunya i pel conjunt d’Espanya, però no en la línia d’alguns dels nostres lamentables bisbes o cardenals (no tots!), sinó en la línia de fer força perquè aquest 2020 pugui ser l’any de la dignificació i l’any de fer un pas decidit per aconseguir un futur més humà per a tots i totes.