Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

A l’Escriptura, els fills són vistos sempre com una benedicció. La consigna que Déu dona per iniciar la història humana, en el primer capítol del Gènesi, no deixa lloc a cap dubte: “Déu creà l’home a la seva imatge, a imatge de Déu el creà, el creà home i dona. Déu els beneí dient-los: Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la” (1,27-28). En l’inici del món, quan la immensitat de la terra buida s’obria davant els ulls de la primera parella humana, Déu els convida a fer-se seu aquell espai immens, a omplir-lo d’altres éssers humans i a fer que sigui un lloc on l’home i la dona puguin viure-hi segurs i tranquils, dominant les forces que poden fer mal i establint aquells mecanismes que puguin facilitar sentir-s’hi bé. Una crida a l’empoderament, que es farà realitat per mitjà, en primer lloc, dels fills i filles que podran engendrar i posar al món.

I aquesta idea dels fills i filles com a plenitud de realització tant per als homes com per a les dones es repetirà al llarg de la bíblia: “Que els nostres fills s’assemblin a plançons que s’han fet grans amb vigor jove, i les nostres filles, a pilastres ben tallades, a pilastres d’un palau” (Salm 144,12); “La teva esposa fruitarà com una parra, dins la intimitat de casa teva; els teus fills seran com plançons d’olivera al voltant de la taula. És així com els fidels del Senyor seran beneïts” (Salm 128,3-4).

Tenir fills, però, no és només el goig de perpetuar l’espècie per omplir la terra ni el goig de sentir la pròpia continuïtat. És, més encara, tenir qui pugui assegurar el treball per mantenir la família en el futur, ser potent i reconegut enmig dels propis conciutadans i, en el cas de les dones, tenir qui les pugui mantenir si es queden soles. Diu el salm 127: “L’herència del Senyor són els fills, els descendents són la millor recompensa; els fills que heu tingut quan éreu joves són com les fletxes en mans d’un guerrer. Feliç l’home que se n’omple el buirac! Si discuteix a la plaça amb l’adversari, no haurà de retirar-se avergonyit” (Salm 127,3-5). I, al final del llibre de Rut, veiem com les veïnes s’alegren amb Noemí pel fill que ha tingut la seva jove i li diuen: “Beneït sigui el Senyor, que no t’ha deixat avui sense ningú que vetlli per tu. El nom del difunt es mantindrà a Israel. El nen et serà conhort i protecció en la vellesa, perquè l’ha infantat la teva jove que tant t’estima, ella que per a tu val més quie set fills” (Rut 4,14-15).

Però hi ha encara dos elements més, referits a la dignitat i l’honor. Per una banda, tal com ja es diu en el text del llibre de Rut que acabem de citar, tenir fills significa la pervivència del propi llinatge dins el poble. I per una altra, per a les dones el fet de tenir fills és el màxim prestigi que es pot aconseguir, la màxima realització personal en aquella societat.

Com es pot veure, doncs, són  moltes les motivacions dels homes i dones de l’Antic Testament per tenir fills. Fins al punt que, de tant en tant, ens trobem pràctiques i plantejaments sorprenents en què el desig dels fills passa per davant de cap altra consideració, més enllà dels comportaments que podríem considerar mínimament normalitzats. Una d’aquestes pràctiques seria la que porta a les dones a cedir les seves esclaves perquè els respectius marits tinguin fills amb elles: aquesta manera d’actuar la trobem per exemple en Sara envers Abraham (Gènesi 16,1-16) i la trobem en les dues dones de Jacob, Raquel i Lia, envers el seu home (Gènesi 29,31--30,24). I un dels plantejaments que sorprenen el trobem en aquest text d’Isaïes: “Els teus homes, Jerusalem, moriran a la guerra; els teus millors soldats cauran en el combat. A les teves portes se sentiran planys i sanglots, com una dona que no té ningú. Aquell dia, set dones agafaran un sol home i li diran: No et serem una càrrega, ni per menjar ni per vestir, però pren-nos per mullers, treu-nos el deshonor d’estar soles” (3,25--4,1).

Fins aquí, l’Antic Testament. ¿I al Nou Testament? De fet, aquest tema del valor de tenir fills no surt. Però surten un parell d’escenes que aquests dies de final d’Advent són molt presents: l’anunciació a Maria i la trobada de les dues cosines embarassades a casa d’Elisabet. L’embaràs de Maria és iniciativa de Déu però assumida amb tot el convenciment per Maria, i l’embaràs d’Elisabet és tot ell un esclat de joia...

En resum, que els fills, tant a l’Antic Testament com al Nou, es tenen perquè hi ha ganes i hi ha necessitat de tenir-los. La realitat social i les formes de vida hi porten. Ni Déu ni cap llei religiosa hi obliga.

Ara, en el nostre temps, les condicions socials i les formes de vida són diferents, i hi ha situacions que porten a voler tenir fills i situacions que no. I no té sentit pretendre que cal tenir fills perquè Déu ho vol, o hi obliga, i dir que no es poden prendre mesures per no tenir-ne quan no es veu convenient tenir-ne. No, Déu ens ha beneït amb la potència per ser fecunds i multiplicar-nos, però la decisió, el ritme i la manera els ha deixat al nostre lliure criteri.