La filla de Jeftè

No sé si amb la calor que fa i l’emboirament mental de l’estiu és gaire bona idea parlar d’una escena bíblica especialment tràgica. Per a mi, la més impressionant de les històries bíbliques. Però, i ja em perdonareu, aquí la teniu.

La història es troba al llibre dels Jutges 11,29-40, i si voleu veure tot el context, podeu llegir Jutges 10,6—12,7. Els fets que aquí es narren cal situar-los entre l’any 1.200 i l’any 1.000 aC, o sigui entre l’arribada de les tribus hebrees fugides d’Egipte a la terra de Canaan, i la instauració de la monarquia. Aquesta època s’anomena l’“època dels Jutges”. En aquells anys, Israel no forma una nació compacta, sinó que cada una de les tribus campa per les seves. Només en cas d’amenaça exterior o alguna altra emergència, apareix algun cabdill que aglutina unes quantes tribus i les condueix a guerrejar amb qui convingui. Aquests cabdills són coneguts amb el nom de Jutges.

Jeftè va ser un d’aquests cabdills, que va encapçalar la lluita dels israelites contra els ammonites quan aquests van voler ocupar el territori d’Israel. I, en aquest context, aquesta és la història tràgica tal com l’explica la Bíblia:

<<Llavors l'esperit del Senyor es va apoderar de Jeftè. Jeftè va recórrer els territoris de Galaad i de Manassès, va passar per Mispè de Galaad, i des de Mispè de Galaad entrà al país dels ammonites. Jeftè havia fet al Senyor aquesta prometença: “Si em dones la victòria contra els ammonites, el primer de casa meva que surti a rebre'm quan jo torni victoriós de la guerra contra ells, serà per a tu, Senyor, i l'oferiré en holocaust”.

Jeftè va passar la frontera dels ammonites, els atacà, i el Senyor li va donar la victòria. Els derrotà des d'Aroer, i va conquerir vint poblacions fins a Minnit, i després arribà fins a Abel-Queramim. La derrota fou molt gran, i els ammonites van ser humiliats pels israelites.

Quan Jeftè tornà a casa seva, a Mispà, la seva pròpia filla va sortir a rebre'l amb tamborins i danses. Era la seva única filla: no tenia altres fills ni filles. En veure-la, Jeftè s'esquinçà els vestits, tot cridant: “Ai, filla meva! M'he fet ben desgraciat! I tu entres dintre la meva desgràcia, perquè vaig fer una promesa al Senyor i no em puc fer enrere”.

Ella li va respondre: “Pare, si has fet una promesa al Senyor, compleix-la en mi tal com la vas fer, ara que el Senyor t'ha concedit de venjar-te dels ammonites, els teus enemics”.

Després va pregar així al seu pare: “Concedeix-me això que et demano. Deixa'm dos mesos i me n'aniré a plorar per les muntanyes, amb les meves amigues, la meva virginitat”.

El seu pare va respondre: “Vés-hi”.

I li va permetre que estigués fora durant dos mesos. Ella anà per les muntanyes amb les seves amigues, a plorar la seva virginitat. Acabats els dos mesos, tornà a casa i el seu pare va complir en ella la prometença que havia fet. La noia no havia tingut relacions amb cap home. Per això hi ha aquest costum a Israel: any rere any, durant quatre dies, les noies israelites canten complantes per la filla de Jeftè, el galaadita>>.

L’escena, certament, impressiona. I a més, està molt ben escrita. Sona a tragèdia grega. I convida a escrutar-ne cada un dels detalls, a intentar entendre i reviure els sentiments dels protagonistes, i a reflexionar sobre la idea de Déu i la relació dels éssers humans amb ell, sobre el sentit i el valor de la vida, sobre el sentit de la mort, sobre el poder, sobre l’acceptació d’allò que es considera que necessàriament cal acceptar... També, sobre la força empoderadora que per a una noia d’aquella època significava el fet de tenir relacions sexuals i ser mare... (Quina frase: “plorar la meva virginitat”! Algunes traduccions posen “plorar perquè no seré mare”, però és una traducció que no diu tot el que diu el text).

Vista en el conjunt de la història bíblica, tanmateix, el que aquesta escena fa pensar és que el camí de la descoberta de Déu va ser un camí ben poc lineal... La Llei d’Israel, que en principi va ser donada abans d’aquests fets, condemna sense pal·liatius la pràctica dels sacrificis humans (Levític 18,21; 20,2-5; Deuteronomi 12,31; 18,10) i, a més, el relat del sacrifici d’Isaac (Gènesi 22,1-18) és una clara afirmació que Déu no vol aquesta mena d’accions. Però tot i així, Jeftè, cabdill israelita, ofereix en sacrifici la seva filla sense que això susciti cap mena de qüestionament entre la seva gent i sense que l’escriptor bíblic sembli tenir-hi tampoc cap problema. La descoberta de Déu i dels seus camins és, en efecte, una recerca que no té fi.