Vaig ser no fa gaire a Roma i, l’últim dia –sort que va ser l’últim dia!–, em van robar la cartera amb els diners i la documentació. Tres noies joves van crear un embús a la porta del vagó del metro, i van aprofitar l’embolic per posar-me la mà a la butxaca i endur-se el que hi van trobar. Unes professionals.
Vaig anar a la comissaria de la policia italiana i em van atendre una policia i un policia. La noia intentava buscar sortides a la situació, i em deia que amb la denúncia i una fotocòpia del DNI que jo duia al mòbil segurament que em deixarien pujar a l’avió. Però l’home la contradeia: “¿Voles amb Vueling? Ui, em sembla que Vueling això no ho acceptarà”. Quan l’home se’n va anar, la noia em va dir que ella creia que totes les companyies ho acceptaven, i que anés a provar-ho, que li semblava que no tindria problemes. I no, no vaig tenir problemes.
Ja es veu, dues actituds des del petit poder d’uns policies. Però on això del poder em va quedar més clar va ser després, a Barcelona.
Vaig anar, com és natural, a fer-me un altre DNI. M’assec, li dic al funcionari de què va la cosa, i em demana la denúncia. La hi ensenyo i diu, ràpid: “Ui, això no serveix per res”. “¿Per què?” “Perquè és una denúncia a la policia italiana, i aquí no val”. “¿I què he de fer, doncs?”.
El funcionari no em contesta, es posa a feinejar, omple un paper, prepara el DNI, em fa marcar les empremtes dactilars, em diu que firmi el paper que ha omplert, hi posa un tampó i finalment m’ho dona tot. “Ja està”. “I aquest paper què és”. “És una denúncia administrativa que li he fet jo, perquè la denúncia de la policia italiana no serveix de res”. A la denúncia administrativa diu que el DNI l’he perdut.
Aquell funcionari necessitava fer-me sentir el seu poder. Havia de fer-me patir dient-me que la denúncia romana no servia per res, i deixar-me una estona pensant que quines noves complicacions em sorgirien. No li hauria costat gens dir que la denúncia no servia per res però que no patís, que ell m’ho arreglaria. També hauria quedat com el meu salvador, si és que necessitava una injecció d’autoestima... Però no, es veu que amb això no en tenia prou, i el que necessitava era fer-me patir una estoneta. Sentir-se poderós damunt meu, vaja.
Són complexes, les relacions humanes. ¿Per què fem mal als altres sense cap necessitat?
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.