Que la fe no entri només per la paraula

El 8 de setembre és la Festa Major de Viladecans, amb motiu de la diada de la seva patrona, la Mare de Déu de Sales. I el dia abans, a les 6 de la tarda, celebrem la pregària de Vespres. Aquest ha estat el sisè any que ho fem. Ho vam començar a fer a la parròquia, quan l’ermita de Sales estava en obres, però així que l’espai ho va permetre, tot i que les obres no s’havien acabat, vam passar a fer-ho a l’ermita. Amb un any que ho vam fer a l’aire lliure per la pandèmia. Aquest any, per primer cop, les hem pogut celebrar a l’ermita sense restriccions sanitàries i amb la restauració ja acabada.

Una gran celebració. Érem només 25 persones, però amb moltes ganes de resar junts i també d’estar junts, i això, unit a la magnífica sonoritat de l’ermita (amb aquelles olles acústiques que hi van instal·lar les deodates que se n’encarregaven al segle XIII), ens va permetre crear un moment celebratiu molt ric. No, no eren les Vespres de Montserrat. Eren les Vespres de Viladecans, és a dir, unes Vespres més simples però no menys potents. Vam cantar la invocació inicial, l’himne (“Noia del poble”), el Magníficat, la resposta a les pregàries, el Parenostre de Rimsky Korsakov i els Goigs per acabar. No vam cantar ni antífones ni salms, però els vam recitar amb intensitat. I un diaca va fer-nos una homilia que convidava a mirar la Maria de l’evangeli i a entrar amablement en la pregària. Ja dic, molt bé.

A mi em sembla que cal potenciar moments especials com aquests. Recordo l’any passat, pels volts de Nadal, que vam “allargar” la celebració de les Primeres Vespres del diumenge abans de Nadal a les Carmelites de Mataró amb una audició-explicació de cants d’Advent i Nadal molt ben escollits, i sens dubte que això ens va fer entrar més en el misteri que celebràvem aquells dies. Com també ens hi va ajudar molt, aquest cop a Viladecans, a la mateixa ermita de Sales de què he parlat abans, i fora del marc de cap celebració litúrgica, la recitació i escenificació del Poema de Nadal de Josep M. De Sagarra.

Ens cal potenciar i utilitzar tota aquesta capacitat de riquesa celebrativa que sens dubte tenim i que no cultivem prou. Dit d’una altra manera: ens cal treballar molt més els elements que facin entrar la fe no només a través de la paraula, com passa ara gairebé sempre, sinó a través dels sentits: els gestos, el cant, la música, la vivència de comunitat, l’expressió de sentiments. Es tracta de proposar-s’ho, de voler-ho fer, d’aturar-se a pensar-hi, de superar les rutines i la mandra. I també d’assessorar-se, si cal.

El dia de la Festa Major del meu poble, el costum era, fins fa pocs anys, de col·locar la imatge de la patrona sobre la pica baptismal, que està situada al mateix presbiteri, i posar-hi un ciri al davant. També, al final, cantàvem els goigs, que repassen els set goigs de la Mare de Déu, mentre la gent anava marxant, i quan arribàvem més o menys al tercer goig, ja paràvem. O sigui que les alegries de la Mare de Déu, pobre, s’acabaven amb la visita dels Reis. Ara, hem buscat un peu més vistós per col·locar la imatge, i hi hem posat flors. Hem millorat molt la cosa, però encara caldria prendre-s’ho més seriosament i millorar-la més. I igualment, hem agafat la música dels goigs i hi hem posat una lletra nova, que només té dues estrofes i un contingut més accessible i significatiu, i la cantem amb els capellans fent cor entorn de la imatge i sense que ningú marxi. La lletra original, i sencera, dels goigs, perquè no es perdi, la cantem al final de les Vespres, en què el públic hi està més disposat. Certament que ha calgut superar unes quantes mandres i inèrcies, però ara, amb aquests dos canvis, la nostra missa de Festa Major és més rica, té més qualitat, i entra més pels sentits. Tot i que, sens dubte, en podria tenir més.

I bé. Arribats en aquest punt, podríem continuar posant exemples i comentant possibilitats. N’hi ha moltes. El que cal, com he dit, és aturar-se i pensar, i fer-ho sense, per una banda, sentir-se constret per una fidelitat idolàtrica a les rúbriques, i per una altra, sense creure que el que cal és partir de zero, del que a la gent (o al capellà) se li acudeix o li ve de gust.

I acabo aquí. El que he tractat en aquest article no pretén ser la solució dels nostres problemes celebratius, ni menys encara he pretès entrar a debatre quin serà el futur de les nostres celebracions i, fins i tot, el futur de les nostres comunitats cristianes. El que pretén és només un aspecte. Però un aspecte que, en qualsevol cas i vagin com vagin les coses, caldria prendre’ns molt seriosament.