Vés al contingut

Jo mai no he estat una persona gaire interessada espontàniament ni per l’eciumenisme ni pel diàleg interreligiós. Podria dir que des d’adolescent vaig anar construint el meu cristianisme a base de reflexió personal, de litúrgia com a expressió visible del que creia, i d’interès per la vida social en un sentit molt ampli. Vaja, això és almenys el que em sembla a mi, vistes les coses a distància de tants anys. Però tot això ho vaig anar vivint i construint sense que se’m suscités gaire interès per les altres confessions cristianes, que a mi ja em semblava bé que existissin però sense tenir gaires ganes de conèixer-les de prop i d’establir-hi relació. I menys encara amb les altres religions. Posats a obrir-me cap a altres perspectives, preferia obrir-me cap al món civil que cap al món religiós. Ara això ja ha canviat, i em sembla important tant el diàleg ecumnènic com l’interreligiós, per evident exigència de la realitat, però he de dir que tot aquest camp continua sense resultar-me, de per si mateix, especialment atractiu.

Per tot això, sempre m’he sentit molt poc identificat amb aquesta visió comuna segons la qual el món es divideix entre els creients en Déu i els que no hi creuen, una divisió en què nosaltres, els cristians catòlics, formem part, òbviament, del primer grup. I, per tant, en el nivell profund de la vida, estem més a prop d’un altre catòlic, o d’un altre cristià, o d’un musulmà, que d’un ateu. Perquè la fe o la no fe en Déu marca una línia divisòria fonamental: en una banda les persones religioses, en l’altra les que no ho són.

Jo, la veritat, no ho visc així. En el nivell més profund de la vida, jo em sento molt a prop de qualsevol persona que, encara que no cregui en Déu, visqui la vida amb el desig de fer presents els valors humanitzadors i transformadors que jo reconec tant en el fons del meu cor humà com en l’Evangeli, i que ell reconeix només en el fons del seu cor humà. I aquesta proximitat no és menor que la que pugui tenir amb qualsevol catòlic honest o amb qualsevol cristià honest o amb qualsevol creient honest en Déu.

I és que Jesús, a l’evangeli, no ens ha parlat només de la importància fonamental de creure en Déu i de formar comunitat amb els creients en el seu Evangeli. Ens ha parlat, també i alhora, de que el camí per ser plenament persona passa per una determinada manera d’entendre el món i de ser en el món. I que tots aquells que visquin d’aquesta manera (gràficament significada en allò de donar menjar al qui té fam i totes les altres actuacions equiparables a aquesta, i magníficament escenificada en la paràbola del samarità compassiu), encara que no tinguin ni idea de Déu o tot i tenir-ne idea no hi creguiin, són posats per Déu en el mateix nivell que els qui l’han conegut i hi ha cregut.

De manera que el cristià experimenta una doble proximitat, perfectament equiparable: amb els qui creuen en Déu, i amb els qui volen viure segons els valors més dignes que es poden descobrir des d’un cor humà sincer i obert.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.