Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La frase que encapçala aquest article és treta d’un dels múltiples cants per a les celebracions que ens han deixat el fecund tàndem que formaven Albert Taulé i Joan Soler Amigó. El cant porta per títol Oh Senyor, vine, no tardis, i l’estrofa on hi ha la frase diu: “Crist és el qui ens aplega, falten molts dels nostres companys, molts dels qui en el món lluiten per menjar del mateix pa com a germans”.

El cant té un to èpic pel meu gust una mica excessiu, però crec que transmet un dels sentiments més seriosos i valuosos que pot experimentar un cristià: el de pensar que és una llàstima que tanta i tanta gent que treballa per una vida més digna per a tothom, i per un món més digne també per a tothom, no arribi a sentir-se atreta per Jesucrist, per l’Evangeli i pel grup dels creients.

Aquest sentiment, quan més vivament i sincerament s’experimenta és quan un pensa en rostres i noms concrets d’amics i amigues, companys i companyes, amb qui compartim o hem compartit tasques cíviques, socials o polítiques, i que notes en ells un esperit il·lusionat per transformar les coses, per fer possible un món menys injust, per crear espais de bona convivència, per trencar barreres que discriminen, per denunciar les hipocresies dels poderosos... i que, alhora, volen ser gent amable, capaç d’escoltar i de posar-se en la pell de l’altre, que no pretenen imposar les coses, que no es creuen qui sap què...

Quan em trobo amb gent d’aquesta, i puc dir que he tingut la sort de trobar-ne molta, penso que em faria molta il·lusió que compartissin també la mateixa fe que jo visc. No perquè pensi que ara, sense la fe, van coixos per la vida, sinó perquè penso que, amb Jesucrist, tindrien un nou i poderós motiu per ser feliços. La meva experiència de felicitat i plenitud que em dóna la fe de Jesucrist –una experiència amb totes les foscors que vulgueu, però una experiència ben real–, jo la voldria també per a ells.

Per a mi, l’exemple més clar de tot això que dic és un senyor gran, ara ja mort, que es deia Romulad Grané, militant històric del PSUC, puntal d’ICV al districte de Sant Martí de Barcelona, i dinamitzador infatigable de la residència d’avis de Mataró on va anar a viure amb la seva dona, la Flora, malalta d’Alzheimer. A vegades n’havíem parlat, i ell em deia que si això que jo creia era veritat, segur que a ell, quan es morís, Déu com a màxim el renyaria una mica per haver tingut tan poca vista, però no per no haver fet allò que els cristians dèiem que Déu volia que féssim. Tenia raó, és clar, però això no treu que a mi m’hauria agradat que, entre totes les coses que compartíem, hi hagués hagut també la fe i l’eucaristia.

I com ell, tantes altres persones, grans i joves, d’abans i d’ara... I podríem ampliar la mirada, i afegir-hi, a més dels companys i companyes d’inquietuds cíviques i polítiques, altra gent important per a nosaltres: de la família, del veïnatge, del cercle d’amistats... que també ens sap greu que no puguin viure el goig de Jesucrist. Ens sentim a prop d’ells, ells saben el que la fe significa per a nosaltres, fins i tot potser algun cop n’hem arribat a parlar, però prou...

Començo avui aquest bloc, amb ganes d’aprofundir una mica en la fe, viscuda ara i viscuda aquí. Si Déu vol, hi escriuré un cop per setmana. I m’ha semblat bona cosa començar parlant d’aquest sentiment d’absència o, si voleu, d’aquesta il·lusió de poder compartir amb molts amics i amigues que se’n senten lluny, aquest tresor que a mi em sembla tan valuós. I és que crec que aquest sentiment és una peça clau de la fe mateixa.