Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En aquest món en què tantes coses han canviat, les exèquies cristianes continuen sent un moment d’una gran importància per als creients i també per als no creients que hi participin.

Són moltes ara les famílies que opten per celebrar exèquies civils, l’aparició dels tanatoris contribueix notablemenmt a l’anonimat i a la fredor funcionarial, i, entre els que opten per celebrar exèquies cristianes, molts ho fan encara portats per una inèrcia de molt poc contingut. Tot això és cert, i és obvi que el pes de l’Església en els ritus de la mort és molt menor que fa només cinquanta anys, i moltíssim menor que en fa cent. Però també és igualment cert que, ara, tant els creients que participen amb fe d’unes exèquies, com els que tot i continuar considerant-se creients viuen la fe de manera molt distanciada, com els que no es consideren creients, aquest moment d’acompanyar-se mútuament en la mort, tant si és una molt molt sentida com si no ho és, i tant si es tracta dels familiars més propers del difunt com si es tracta d’acompanyants sense gaire implicació, els ritus que envolten la mort són viscuts gairebé sempre, si no com una cosa profundament sentida, almenys sí com una cosa seriosa.

Per això, tot el que fem des de l’Església per ajudar a viure aquest moment serà molt important: tant per acompanyar el dolor del moment, com per fer present el sentit de la fe cristiana en la vida eterna, reforçant-la en els qui ja hi creguin de cor, i permetent albirar-la, almenys una mica, als qui en dubten o directament no hi creuen.

Però és clar, perquè tot això sigui possible, certament que cal dedicar-hi molts més mitjans que els que ara hi dediquem. Ja es veu, pel que dèiem en el paràgraf anterior, que les situacions són variadíssimes, i, en conseqüència, les motivacions per les quals els familiars d’un difunt volen celebrar per a ell unes exèquies cristianes, són igualment variades i diferents les unes de les altres. Perquè, a les situacions abans enumerades, encara n’hi podríem afegir d’altres. Un exemple, només: el cas d’un difunt o difunta que, just després de la mort, se l’enduen al seu lloc d’origen, i els familiars que queden aquí tenen ganes de celebrar alguna mena de pregària o ritu de comiat.

Tota aquesta varietat hauria de ser atesa i hauria de rebre la corresponent resposta adequada, més enllà de plantejaments rigoristes sobre la qualitat cristiana dels peticionaris. I, crec jo, l’única solució és que els capellans no s’ho vulguin fer sols, perquè els és impossible i cada cop els ho serà més. I que no s’ho vulguin fer sols pot voler dir dues coses.

La primera i més senzilla, que es creïn, tant a les parròquies com als tanatoris, i de la mateixa manera com hi ha equips d’acollidors de promesos, uns equips de preparadors d’exèquies, que vagin a veure els familiars, que s’assabentin de qui era el difunt, que mirin de saber què voldrien destacar-ne els familiars, que els convidin a fer una semblança del difunt en començaer la celebració (i si cal els ajudin a fer-la, o la facin ells mateixos), i que els ajudin a descobrir la presència de Déu enmig del seu dolor. 

La segona, que pot sonar més trencadora però que està prevista en el Ritual d’Exèquies encara que de manera molt restringida, és que alguns d’aquests “preparadors d’exèquies” puguin presidir en determinats casos la celebració, sigui a la parròquia o sigui al tanatori. Això permetria que el capellà o el diaca no es veiessin obligats a fer multitud de celebracions, i fos possible respondre millor i més personalitzadament a la diversitat de situacions que es donen davant la mort. Per exemple, en el cas que he citat abans d’un difunt o difunta que se l’enduen a enterrar a un altre lloc, als familiars i coneguts que resten aquí se’ls podria oferir una trobada de pregària i de comiat presidida per un capellà, o per un diaca, o per un laic o laica, més que no pas el que s’acostuma a fer en aquesta mena de casos, que és convidar-los a anar a una missa diària habitual en què es pregarà pel difunt, o a la missa comuna que es fa per tots els difunts.

I encara, per acabar, un apunt sobre el contingut i el missatge que transmetem en les exèquies. A vegades passa que, si hi ha intervencioins de familiars del difunt, en els seus parlaments utilitzin expressions de dubtós contingut cristià, com ara allò de “siguis on siguis nosaltres et recordarem...”, i més encara aquell conegut epitafi romà que ara s’ha tornat a posar de moda: “Que la terra et sigui lleu!”. Si s’ha parlat abans amb els familiars i s’han preparat una mica les intervencions, això es podria evitar. Però si no es pot, el qui presideix el ritu ho pot “arreglar” després, sense criticar, però, el que hagi dit la frase inconvenient.

Però, posats ja en aquest tema, caldria dir també que algunes de les expressions més habituals de la litúrgia exequial tampoc no és que siguin gaire afortunades. “Requiem aeternam dona eis Domine”, és a dir, “Doneu-los, Senyor, el repòs etern”, no sé jo si té uns ressons gaire cristians: aquí sembla ressonar-hi, més aviat, la idea del Xeol jueu o de l’Hades grec. I més encara la frase de comiat “Requiescat in pace”, “Descansi en pau”, el famós R.I.P. En català, tenim una expressió molt més encertada: “Al cel sia!”. Però molt millor encara és el desig que trobem escrit a les tombes de les catacumbes: “Vivas in Deo!”, “Que visquis en Déu!”.