Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

Déu ens convida a viure aquest temps difícil i estrany amb tota la pau possible. Tant a nivell personal, com a nivell social, com també a nivell de fe i de vida cristiana. D’aquest darrer nivell voldria parlar avui, i en concret d’un aspecte important, el de la celebració de la fe. Donant per fet que tots procurem tenir Déu present en el nostre interior, i que procurem també viure i actuar segons els criteris evangèlics, la pregunta és: i comunitàriament, ¿com ho hem de fer?; i el punt de referència cristià bàsic, que és l’eucaristia, ¿com queda?

La resposta ha de partir d’això que dèiem al començament: Déu ens convida a viure aquesta situació amb tota la pau possible. A moltes cases, especialment quan hi ha nens, s’han imaginat moltes maneres de fer present la fe, tot un repertori que algun dia estaria bé que algú s’animés a recopilar. I s’han creat també trobades telemàtiques per pregar junts. Però, ¿i l’eucaristia?

Per a mi, una bona manera de sentir-me connectat amb la celebració central cristiana és seguir la missa de Montserrat cada diumenge. I aquesta setmana passada, a més, afegint-hi un parell de tornes: les celebracions de la festa de la Mare de Déu de Montserrat (primeres i segones vespres, i missa; la vetlla de l’ofici de lectura em va fer mandra), i la missa del Primer de Maig, en què vaig poder sentir una magnífica homilia del Josep Laplana. Entrar en comunió amb la missa de Montserrat té un parell de valors bàsics: un, que allà ho fan bé, i l’altre, el més important, que aquella és una comunitat ja existent, no constituïda ad hoc, cosa que dona a la seva celebració una autenticitat que no tenen les altres misses retransmeses a través de diversos mitjans.

Jo entenc i valoro, sens dubte, les misses que es retransmeten des d’algunes parròquies: encara que la comunitat que allà es crea és poc real, el fet que qui la presideixi sigui el capellà que presideix la missa en la qual, en temps normal, un participa habitualment, crea uns vincles prou valuosos. En canvi, no entenc gaire les misses que els bisbes presideixen a les respectives catedrals, que són unes misses molt, diguem-ho així, abstractes, perquè no hi ha cap vincle sòlid i experiencial amb el bisbe que celebra, i per tant els elements vitals de comunió són molt fluixos. No, amb això darrer no vull dir que els bisbes hagin d’estar muts i desapareguts: els bisbes fan bé amb tots els esforços de comunicació amb els seus diocesans que duen a terme a través dels múltiples mitjans existents; només em refereixo al tema concret de la celebració de l’eucaristia.

No ho sé, a mi m’hauria semblat una bona idea que els bisbes catalans haguessin dit que convidaven els feligresos a unir-se a la missa de la comunitat de Montserrat, i que ells, els bisbes, també s’unissin a aquella celebració des del sofà de casa seva. Tot i que per poder fer això, potser caldria demanar a Montserrat que, almenys en la salutació inicial, diguessin algunes paraules en castellà, perquè els cristians i cristianes catalans de llengua castellana poguessin sentir-se específicament tinguts en compte.

I els dies de cada dia igual: els bisbes i capellans que celebren la missa sols o amb una companyia mínima, segurament que farien millor si s’unissin a la missa d’una comunitat normal com és Montserrat, ara que tantes facilitats tenim per fer-ho gràcies als múltiples mitjans de comunicació de què gràcies a Déu disposem.

Sí, és cert que aquí hi ha una mena de barrera teològica i espiritual que potser la situació que estem vivint podria ajudar a superar: la de posar el sentit màxim del ser capellà en el fet de celebrar l’eucaristia com sigui, més enllà del caràcter comunitari que li dona sentit. S’ha creat, en efecte, el sentiment que el capellà que no presideix l’Eucaristia, ni que sigui com a mínim com a concelebrant, no és prou capellà. I això, certament, em sembla que és una distorsió notable del sentit del ministeri presbiteral. I més encara quan en el fons d’aquest sentiment hi ha aquella teologia tan insostenible segons la qual és important celebrar moltes misses perquè en cada missa Déu dona la seva gràcia, i com més misses es diguin més gràcia donarà. Sant Francesc aconsellava als seus frares que a cada convent es digués només una missa al dia, i que si hi havia més d’un capellà, presidís un d’ells i els altres oïssin la missa del seu company, com els altres fidels.

Igual com també és fruit d’una teologia insostenible la pregunta de si la missa que es segueix per televisió val o no val com a missa. La resposta és que aquesta pregunta no té sentit. Però en tot cas, si ens posem legalistes, cal dir que una missa per la tele mai no “val”. A la missa s’hi participa formant part de la comunitat celebrant reunida en un lloc. Si la mirem per la tele, ens podem unir amb el màxim esperit de comunió amb els qui la celebren, i ja està, no cal elucubrar més. Déu no porta els comptes de si les misses “valen” o “no valen”.

Torno al que deia al començament: Déu vol que visquem aquesta situació amb tota la pau possible. Cadascú sap en què consisteix per a ell aquesta pau de Déu. Tant ara com en la propera fase, quan es tornaran a celebrar misses públiques, però amb els signes comunitaris altament disminuïts (que estranyes, les misses amb el dret d’admissió reservat! ¿voleu dir que és bona idea començar les misses públiques en aquestes condicions?).

Jo he explicat el que a mi em va bé, però segur que molts cristians no se sentiran atrets per la recerca de comunió amb una celebració televisada, i preferiran viure aquest dejuni celebratiu tal qual, sense més acompanyament que el seu propi cor. Doncs ben fet. En tot cas, Déu sempre és més gran.