L’espiritualitat d’un futur conjunt

Tinc alguns amics i amigues que creuen que el millor per al bé comú de tots plegats seria que Catalunya fos un estat independent. No comparteixo gens aquesta idea, però quan veig que aquest plantejament no l’han convertit en la seva principal, o única, prioritat política, doncs ja em sembla bé i em sento perfectament còmode parlant amb ells del tema. Però el problema és que, com he anat comentant en els dos darrers articles, l’independentisme, majoritàriament, es planteja aquest objectiu de la independència com la primera prioritat política, i hi subordina tota la resta de qüestions. I això és el que a mi, des del punt de vista de l’Evangeli de Jesús, em sembla molt poc defensable.

A Catalunya, ja des dels temps de la dictadura, es va anar creant un consens col·lectiu molt ampli, entre totes les forces democràtiques, fossin partits, sindicats, o altres entitats socials, respecte al reconeixement de Catalunya en la seva especificitat, la llengua, la cultura, l’autogovern. Després, ja en la democràcia, van venir els estira-i-arronses per concretar això què significava, amb la Constitució i l’Estatut. I es va inaugurar una etapa nova, potent. Diria que un gran signe d’aquesta nova etapa va ser la molta gent vinguda aquí de la resta d’Espanya que es va proposar aprendre i parlar en català, i ho va fer.

Simultàniament, els catalans i catalanes, especialment els de sensibilitat d’esquerres, ens vam sentir en una gran comunió amb la gent de la resta d’Espanya, amb la qual compartíem anhels democràtics. Amb ells, amb tot Espanya, vam empènyer i forjar un estat democràtic. Amb totes les deficiències que es vulgui, aquestes deficiències que fan que Espanya pugi i baixi en el rànquing de les democràcies del món, però un estat, sí, democràtic. Ara són molts els que blasmen aquella transició i això que anomenen “el règim del 78”. Gosaria dir que els que ho fan no coneixen gaire com funciona la història dels països. I més greu em sap quan els qui blasmen tots aquells anys són persones que els van viure i potser fins i tot van lluitar per fer-los possibles.

Per a mi, aquella comunió d’aleshores continua perfectament vigent ara. Jo em sento infinitament més proper, posem per cas, amb l’Unai Sordo, secretari general de Comissions Obreres, que amb qualsevol dels nostres dirigents independentistes. I entenc que aquesta major proximitat forma part del guiatge de l’Esperit, forma part de l’espiritualitat de què estic parlant. ¿Per què? Perquè compartim bona part de les prioritats bàsiques de Jesús, que podríem resumir en el treball per la justícia, un treball per la justícia que inclou també el reconeixement de la necessitat de trobar un millor encaix de Catalunya en el conjunt d’Espanya. Això segon, certament, no en el sentit en què volen els dirigents independentistes, sinó en un sentit de buscar com avançar-hi amb el màxim consens. De fet, els independentistes crec que han aconseguit que els sectors més democràtics i progressistes d’Espanya ara s’hagin fet enrere en el suport als avenços nacionals, perquè la proposta independentista no es presta gens a l’empatia.

Hem de passar pàgina. Ja. De pressa. I en aquest sentit, he de dir que a mi ha estat tota una alegria veure com aquesta setmana passada s’ha recuperat un consens entorn de la llengua catalana que ha unit tot el catalanisme, superant els plantejaments maximalistes que en els darrers anys han convertit la llengua catalana en una llengua antipàtica, una llengua d’imposició que no té cap interès a respectar els drets i els sentiments dels parlants d’altres llengües. La llengua catalana no té futur si no és assumida com una cosa bona per part de la majoria de la població. Si no passa pel cor, si m’ho deixeu dir així. Per a això, calia aquest consens ampli que espero que no pugui ser dinamitat per “la facció de Junts instal·lada en la seva revolució permanent”, com diu el Josep Cuní. Aquesta facció per a la qual la llengua és, per damunt de tot, una arma més per utilitzar contra el seu enemic visceral, o sigui Espanya.

Però amb això no n’hi ha prou. Cal anar més enllà i recuperar també un altre consens, més global: el de tots els partits catalanistes, tant independentistes com no independentistes, per aconseguir progressos seriosos en els temes de llengua i cultura, autogovern, finançament i reconeixement simbòlic. Aquest tipus de consens estic convençut que és l’únic que pot ser eficaç. Per a això, sens dubte, els independentistes han de ser conscients que, almenys per ara, han d’abandonar el seu programa de màxims i les seves bufetades simbòliques al govern espanyol o a l’estat i han de voler treballar perquè Catalunya funcioni millor i no continuï perdent trens, com està passant des que va començar el procés. Només així, des d’aquest consens ampli, podrem aconseguir dues coses: una, poder fer una pressió eficaç als grans partits estatals, i més concretament al PSOE, que és per ara l’únic capaç de descobrir i entendre que una millor resposta a les demandes catalanes li pot anar bé; i una altra, poder, també, salvar aquell ideal de la “Catalunya, un sol poble” i fer que aquest poble tiri endavant. I mireu, deixeu-m’ho dir amb tota la gosadia: em sembla que Jesús no hi estaria pas en desacord amb aquest plantejament.