La frase és de Friedrich Nietzsche i diu així: “Qui té un perquè per viure, pot suportar qualsevol com”. És una frase, d’altra banda, que té un paper rellevant en el pensament del psiquiatre i escriptor jueu Viktor Frankl, supervivent del camps de concentració nazis. I a mi em sembla un bon element de reflexió davant l’actual situació política tan desgavellada en mans de Donald Trump i, de passada, dels seus col·legues Vladimir Putin, Benjamin Netanyahu i uns quants més.
La frase la vaig trobar el passat 30 de desembre, en aquesta mateixa publicació, en un article titulat “La importància de les creences religioses en l’àmbit dels Serveis Socials especialitzats”, publicat per Mercè Solé en el bloc “A jornal” del Secretariat de Pastoral Obrera de Catalunya, en què l’autora ressenyava l’acte que amb el mateix títol va organitzar el 19 de desembre la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat.
El moment central de l’acte va ser una conferència de la filòsofa Begoña Román que va destacar que en un sistema com és el dels Serveis Socials, encaminat a enfortir i a desvetllar totes les qualitats de les persones, les creences religioses no són certament una qüestió banal, ni gens secundària per a aquest enfortiment personal. I és en aquest context on la conferenciant va citar la frase de Nietzsche, i una altra que també val la pena retenir de José Ortega y Gasset: “Las ideas se tienen; en las creencias se está”.
Comencem per Ortega y Gasset. Les idees es tenen; en les creences s’hi està. Les creences no són només una cosa religiosa. Són el lloc on un se situa a la vida, el medi on té la vida encaixada, situada, establerta. Segur que es podria explicar millor, però em sembla que ja m’enteneu. Jo això ho veig en amics i amigues ateus o agnòstics per als quals l’afany de crear un món i una vida més dignes, en l’àmbit més quotidià i en l’àmbit més global, no és una idea que tenen, sinó que és un medi vital sense el qual la seva vida no funcionaria. I aquí és on també entra la frase de Nietzsche, sobretot quan un se la imagina com a lema d’un condemnat a la vida horrorosa d’un camp de concentració nazi com va ser el cas de Frankl.
Doncs apliquem ara aquest plantejament a la vivència cristiana de l’actual moment polític mundial. Donald Trump ha formulat en diverses ocasions, i cada cop de manera més explícita, que per a ell l’important són els interessos econòmics, militars i imperials, i ha actuat de forma clara i inequívoca d’acord amb aquest principi. L’important per a ell és el poder en aquests camps, i això és el que ell valora, de manera que la resta, és a dir, el que podem anomenar principis d’humanitat, o principis cristians, incloent-hi aquí la democràcia i l’esperit democràtic, no té cap valor o, si en té, sempre és supeditat a aquells interessos. En definitiva, literalment, l’anti-Evangeli.
Nosaltres, els cristians, en efecte, tenim una creença que és el contrari de tot això. Nosaltres creiem en els principis d’humanitat, en una valors humanitzadors que tenen l’arrel en Déu i que són, per això, la forma més plena de la vida humana. I en aquestes dues coses alhora, el camí de Déu i la vivència humana més plena i realitzada, que de fet són el mateix, és on estem –per dir-ho amb l’expressió d’Ortega y Gasset– nosaltres. Hi estem, i no sabríem estar en cap altre lloc. Aquesta és la nostra vida. No podríem viure de cap altra manera. És, anant ara a la cita de Nietzsche, el nostre perquè. Un perquè que té tota la solidesa humana, però que té, també, la infrangible solidesa de Déu.
I aleshores, davant Donald Trump i tot el que ell representa, què podem fer? I, amb això que fem, què podem esperar? Nosaltres creiem en el camí de plenitud humana que es mostra a l’Evangeli, en les paraules i en els fets de Jesús, i creiem que aquest camí porta a la vida de Déu. Aquest és el nostre perquè, i segons ell volem viure, sigui quin sigui el com. Ara, el com és el món desgavellat de Donald Trump i tot el que l’envolta. Doncs aquí, en aquest com, viurem el nostre perquè tan bé com sapiguem. Ho farem, a més, acompanyats de Déu, amb el qual compartirem en la pregària els nostres anhels de vida digna per a tothom, Trump, Putin i Netanyahu inclosos. I l’esperança cristiana serà la vivència, compartida amb Jesús, amb els cristians que volen ser fidels, i amb tots els homes i dones de bona voluntat, que aquest és el camí que val la pena viure, per difícil i frustrant que a vegades resulti. I, al final, la plenitud de Déu amb tots els germans i germanes.
És molt elemental però, almenys a mi, em va bé formular-m’ho de tant en tant...
