¿I què és la veritat?

Un dels moments més potents del relat de la passió de Jesús a l’evangeli de Joan és aquell en què, davant Pilat que li pregunta si és rei, Jesús li respon que sí, i que ell ha vingut al món per donar testimoni de la veritat. I llavors Pilat li diu: “¿I què és la veritat?” (Joan 18,38). Si un s’imagina l’escena, el que li vindrà al cap serà que Pilat digui aquesta darrera frase aixecant-se de la cadira, donant l’esquena al reu, i agafant-se amb la mà el mantell que li voleia. I Jesús ja no té ocasió de respondre.

És un moment potent, sens dubte. Un moment que deixa el lector amb la pregunta llançada a l’aire: “¿I què és la veritat?”.

¿Què és, doncs, la veritat? Certament, no és allò que volem dir en el llenguatge corrent: una cosa que podem certificar que existeix o que ha existit. I tampoc no és allò que podríem entendre en el llenguatge filosòfic o teològic: una cosa que, encara que no puguem certificar-la empíricament, hem de creure-la per algun motiu que va més enllà del que podem veure i tocar. O sigui que la veritat de Jesús no són les “veritats de fe” de què parlem a l’Església.

Però llavors, ¿què és? Jesús, davant Pilat, ha dit: “Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu” (Joan 18,37). De manera que ja veiem que la veritat és, en definitiva, allò que Jesús ha vingut a mostrar amb les seves paraules i amb les seves actuacions, tota la seva vida, aquesta vida que culminarà amb la mort que és a punt d’esdevenir-se. I ha afegit encara un altre concepte: existeixen, diu Jesús, molts homes i dones que “són de la veritat”. Crec que, a partir d’això que diu Jesús podem concloure, de moment, que la veritat és una manera de veure el món i de viure-hi. Concretament, la manera com Jesús el veu i el viu.

Però hi ha més. Jesús, en un altre moment, diu als jueus: “Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” (Joan 8,31-32). La veritat, doncs, és una cosa que es coneix i es descobreix si un es manté ferm en el que Jesús ha mostrat i és, per tant, deixeble seu. I aquest coneixement de la veritat, o sigui, aquesta trobada amb la mirada de Jesús sobre el món, és el que dona la llibertat, és el que fa que un se senti alliberat en tota la seva vida.

Però no és només la paraula de Jesús. És, més encara, la paraula de Déu, el projecte de Déu. Així ho trobem en el discurs del darrer sopar, quan diu, referint-se als seus deixebles: “Pare, consagra’ls en la veritat, que és la teva paraula” (Joan 17,17). La veritat, doncs, al capdavall, és el projecte de Déu. I de fet, ve a ser el mateix. Quan Jesús diu que ell és el camí, la veritat i la vida, i que ningú no pot anar al Pare si no és per ell (Joan 14,6), està dient que és en ell, en el seva manera de viure, en allò que ha fet i ensenyat, i en la unió personal amb ell, on es pot trobar l’única manera de viure totalment valuosa, que és, al capdavall, la manera de viure que ve de Déu i porta a Déu.

Vist tot això, aleshores, aquesta veritat que mostra Jesús i que és Jesús mateix, ¿podem dir que ja està donada completa i per sempre, de manera que l’únic que cal fer és entendre-la i seguir-la? Doncs no, de cap manera. Els intents de codificar i fins i tot legislar el que és la veritat no estan gens en la línia del que Jesús va dir. Recordem una altra paraula seva: “Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera” (Joan 16,13). I també: “L’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre” (Joan 14,26). La veritat és un procés, un camí, que anem fent gràcies a l’Esperit, que ens va mostrant a cada pas de la vida com es realitza la proposta de Jesús, i que, també a cada pas de la vida, ens va ajudant a recordar, a no oblidar, per on passa aquesta proposta perquè puguem fer-la realitat en les noves circumstàncies que es van produint.

Queda clar que, a l’evangeli, la paraula veritat no se situa en el camp del coneixement merament intel·lectual, com passa en el nostre llenguatge corrent, sinó que agafa el conjunt de la persona, el conjunt de la vida humana, tant en la manera d’entendre la realitat com en la manera de viure-la. Jo descriuria la veritat com la bona manera d’entendre la realitat, la bona manera de mirar la realitat, i la bona manera de viure la realitat; la manera que millor correspon a allò que els éssers humans som, el suport sòlid damunt el qual millor es poden desplegar totes les nostres potencialitats. Una manera que Jesús va mostrar i va ensenyar amb tota la seva vida, i una manera que té la plenitud en Déu.

I això, a més, sense oblidar que la veritat té moltes aproximacions. Jesús també ho va dir, tal com hem vist abans: “Qui és de la veritat, escolta la meva veu”. És a dir, que qui vol i intenta anar per aquest camí de respondre a allò més sòlid i autèntic que portem dins, i que es correspon amb la millor realització del ser persona, de fet ja escolta, d’una manera o d’una altra, la veu de Jesús, encara que no arribi a reconèixer-la.