Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

 

Diumenge que ve, dia 16, celebrem la festa de l’Ascensió de Jesús, o Ascensió del Senyor, tal com l’anomena el calendari litúrgic. És el penúltim pas abans d’acabar el temps de Pasqua; l’últim serà l’altre diumenge, la diada de la Pentecosta.

Aquesta celebració prové del conegut relat que trobem en l’evangelista Lluc, que fa de frontissa entre els seus dos llibres: l’evangeli que porta el seu nom (Lluc 24,50-53) i el llibre dels Fets dels Apòstols (1,1-11), que també el va escriure ell. Els altres evangelis no tenen aquest relat: només el trobem esmentat en l’apèndix final de l’evangeli de Marc (16,9-20), que és un resum de les aparicions que hi ha en Lluc i Joan i que es va afegir tardanament en considerar que l’evangeli original s’acabava d’una manera massa abrupta (Marc 16,8).

L’Ascensió de Jesús és, per a Lluc, el final de la missió de Jesús en aquest món, i l’inici de la missió dels deixebles com a continuadors de la seva obra. Per això tanca l’evangeli, que és el llibre de la missió de Jesús, i obre el llibre dels Fets dels Apòstols, que és el llibre de la missió dels deixebles. Fixem-nos, doncs, en aquests dos relats, que, ben mirat, no sembla gaire que hagin sortit de la mateixa ploma.

El primer, el de l’evangeli, és una escena sintètica, que té lloc, si analitzem la cronologia del capítol 24 on està inserida, el dia de Pasqua ja ben tard de la nit. La cosa va així: les dones troben la tomba buida, reben l’anunci de la resurrecció i ho diuen als deixebles; Pere va al sepulcre i comprova que efectivament és buit; Jesús s’apareix als deixebles d’Emaús i els deixa quan ja és tard; Jesús s’apareix a tots els deixebles reunits i menja amb ells; i Jesús, al final de tot això, se’ls enduu a Betània, que està a tres quilòmetres de Jerusalem, i allà els beneeix i desapareix de davant seu. No els encomana cap missió, perquè ja ho ha fet en l’aparició anterior a tots reunits.

Al segon relat, el dels Fets dels Apòstols, la cosa es presenta molt més elaborada i, sobretot, més lenta, com perquè ens adonem dels canvis profunds que van haver de fer els deixebles de Jesús. La diferència més significativa amb el primer relat és que en aquest l’Ascensió té lloc quaranta dies després de Pasqua, i no el dia de Pasqua mateix. Quaranta dies, en la simbologia numèrica israelita, vol dir un temps llarg, com els quaranta anys de l’Èxode o els quaranta dies de Jesús al desert. Un temps llarg, que Jesús dedica a acompanyar els apòstols en la descoberta del que era i el que volia dir la seva resurrecció. Quatre aspectes en destaquen, que de fet resumeixen el procés que els deixebles van fer a mesura que van anar traient conseqüències del que la resurrecció de Jesús comportava: primer, treure’s del cap el messianisme nacionalista d’Israel; segon, entendre que del que es tractava era de viure l’estil del Regne; tercer, descobrir que la crida del Regne s’adreçava a tota persona i que ells ho havien d’anunciar; i quart, i sentir-se guiats per l’Esperit de Jesús per continuar la mateixa missió de Jesús. I llavors ve l’escenificació de la nova etapa: Jesús s’enlaira cap al cel, i els deixa. I dos personatges amb vestits blancs tanquen l’escena: “Homes de Galilea, ¿per què us esteu aquí encantats mirant al cel?”.

L’Ascensió de Jesús és, doncs, l’escenificació d’un canvi d’etapa. Però no és només això. El moment central del relat, en efecte, no són les instruccions donades als deixebles, ni les seves reaccions. El moment central és veure com Jesús, l’home amb qui els deixebles han conviscut i a qui han seguit, l’home que han vist fracassat a la creu, l’home que després han experimentat ple de vida, ara és endut cel amunt, gloriosament, fins que un núvol l’introdueix en la plenitud de Déu. En definitiva: que, amb Jesús, la raça humana forma part de la vida de Déu. L’Ascensió de Jesús, amb tots els efectes especials propis del llenguatge bíblic, està afirmant una veritat bàsica de la fe cristiana: que la vida humana i la vida divina no són dues coses separades, sinó dues coses que estan estretament unides, indestriablement unides, perquè Jesús les viu totes dues alhora. I tot allò de gran que puguem pensar o dir de Déu, podem dir-ho també de cada home i cada dona, sigui d’on sigui i visqui com visqui. Cosa que, per una banda, ens fa valorar al màxim aquesta condició humana nostra, per decebedora que ens resulti a vegades, i per una altra ens fa tenir el neguit que tota persona humana pugui viure d’una manera màximament digna, amb la dignitat pròpia de qui està empeltat de la vida divina.