Pestanyes primàries

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El mes vinent apareixerà si Déu vol el primer número d’una nova revista, publicada pel CPL, de periodicitat bimestral i que porta el curiós nom de “Galilea.153” i el més comprensible subtítol de “Litúrgia, pastoral, vida cristiana”. És una revista adreçada principalment a laics i laiques, de la qual un altre dia us en parlaré més àmpliament. De moment, deixeu-me dir que si en voleu més informació podeu adreçar-vos a matermes@cpl.es.

Bé. Tot això és per dir que m’han encomanat un comentari sobre les celebracions els diumenges dels mesos de setembre i octubre, i m’he trobat que el primer dia que em toca comentar, el diumenge 2 de setembre, llegim un evangeli que em sembla clau per exemplificar una cosa de la qual he estat parlant en aquests articles les darreres setmanes. Es tracta del capítol 7,1-23 de l’evangeli de Marc, que llegim extractat perquè si no seria massa llarg. És aquella escena en què Jesús i els seus deixebles es troben a dinar amb uns quants fariseus, i els fariseus critiquen que els deixebles mengen sense haver fet el ritu del rentament de les mans, una llei que inicialment devia tenir motius higiènics però que s’havia convertit en una de les moltíssimes normatives religioses que feien de la fe d’Israel en una gimkana insuportable.

Jesús els diu que amb tantes lleis s’obliden de les coses més importants, i ho resumeix així, referint-se als ritus que envoltaven el menjar: tot allò que ve de fora de l’home no li fa mal ni el fa impur, perquè no va al cor (i afegeix, educadament, que el destí d’allò que mengem és acabar “al ventre i després fora del cos”), sinó que el que fa mal i fa impur és allò que surt del cor.

El que compta, el que fa una persona sigui pura o impura, de cara a Déu i de cara als altres, no és el compliment de les diverses normatives, sinó tot allò que li surt del cor. I, si Jesús no se m’ha d’enfadar, jo ampliaria la cosa i diria que és tot allò quie li surt del cor i del cervell.

El que Déu vol, el que Jesús vol, és que cada creient, i cada persona que vulgui ser digna, sàpìga descobrir –des de la pròpia honestedat, i amb l’ajut de la comunitat cristiana, i amb unes antenes ben posades en el món– quina és la millor manera d’actuar, i quines són les millors actituds a tenir, de cara a si mateix, de cara als altres i de cara a Déu.

Doncs mira, en el meu article a “Galilea.153” començaré explicant alguna cosa de tot això.