Em resulta especialment agradable i reconfortant veure la relació que té la gent que va –que anem– a la missa de tres quarts d’onze del dematí del diumenge a la meva parròquia. I és que es nota que la gent, simplement, s’estima.
La missa de tres quarts d’onze és la missa de la gent “de tota la vida”. És sobretot gent gran, però també amb algunes incursions de parelles joves i algunes criatures. I notes que els que hi participem hi anem de gust, i que a l’entrada i a la sortida hi ha una relació amable, atenta, amb ganes de trobar-se bé plegats. En el cas de la gent més gran, notes també que hi ha uns sòlids corrents d’amistat i ajuda mútua. I em fa gràcia especialment veure com quan alguna d’aquestes persones grans comença a tenir dificultats per bvenir sola, apareix algun fill que comença a venir a missa amb ella, acompanyant-la. Un fill que, si no, no hi vindria, però que, ja que ve, participa sense problemes en la celebració, llegint alguna lectura si cal, i combregant.
Per mi, tot això em resulta un bon estímul cristià. Em recorda clarament allò que va dir Jesús a l’evangeli de Joan 13,35: “Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres”. I em fa pensar sobre com serà l’Església del futur. Serem menys, òbviament, però aquesta estimació mútua serà un element clau per consolidar les comunitats. Certament que hi haurà comunitats que tindran l’estil d’un grup de revisió de vida, asseguts al voltant d’una taula i compartint molt activament la reflexió cristiana i las celebració. Però em sembla que l’estil majoritari de comunitat serà més ampli, sense tanta necessitat d’intervenir cadascú personalment, sinó amb un tarannà més receptiu, que no vol dir de cap manera passiu...
A mi em ve al cap aquella magnífica descripció de l’eucaristia escrita cap a l’any 150 per sant Justí, un laic, filòsof, que va morir màrtir. Així ens explica ell com era la celebració en què participava cada diumenge:
“En el dia anomenat del Sol se celebra una reunió dels qui viuen a la ciutat i als camps, i allà es llegeixen, tant com el temps ho permet, les memòries dels apòstols o els escrits dels profetes. Quan el lector ha acabat, el president fa una exhortació i invitació perquè imitem aquests bells exemples. Després ens aixequem i alcem les nostres pregàries, i a continuació s’ofereixen pa, vi i aigua. Llavors, el president, segons la seva capacitat, eleva a Déu les seves pregàries i accions de gràcies, i tot el poble respon “Amén”. Llavors es distribueix a cadascú l’aliment sobre el qual s’ha dit l’acció de gràcies, i s’envia també als malalts per mitjà dels diaques. Finalment, els que tenen i volen donen el que creuen oportú segons la seva lliure determinació, i la col·lecta és entregada al president, que així auxilia els orfes i les viudes, els malalts, els pobres, els empresonats i els forasters, de manera que esdevé el proveïdor de tots els qui es trobem en necessitat”.
Crec que les comunitats cristianes del futur es basaran en aquest canemàs ritual bàsic, ben treballat i enriquit segons cada situació, i en el to de proximitat mútua que mostra el text, i que és igualment bàsic. I el procés cap a aquest futur obligarà a canviar una colla de coses, i crec que no hi ha gaires dubtes que en aquests canvis tots hi sortirem guanyant.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.