Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

He dedicat el dos darrers articles d’aquest bloc a parlar de la situació del món del treball i del necessari nou impuls polític que l’esquerra ha de vehicular. Pot ser bona cosa, ara, aturar-se a veure quin paper hi pot jugar el que, des de la jerarquia de l’Església, es considera la guia d’actuació dels cristians en tots aquests temes: l’anomenada Doctrina Social de l’Església.

L’expressió “Doctrina Social de l’Església”, pel que sembla, la va començar a fer servir el papa Pius XII per indicar el conjunt d’exhortacions i preses de posició en temes socials que l’Església havia fet públiques especialment des de l’encíclica “Rerum novarum” del papa Lleó XIII, a finals del segle XIX. I a partir d’aquí es va anar donant importància i consistència pròpia a tot aquest conjunt de materials, format, sobretot, per documents i discursos dels papes i, també, per documents del Concili Vaticà II.

El moment de màxima oficialització d’aquesta Doctrina Social de l’Església va venir quan el papa Joan Pau II va manifestar el desig que tot aquest conjunt es convertís en un cos sistemàtic i estructurat, i, arran d’això, la comissió vaticana de Justícia i Pau va decidir elaborar un “Compendi” d’aquesta Doctrina. I d’aquí va sortir el llibre anomenat Compendi de la Doctrina Social de l’Església, que pretén ser una elaboració sistemàtica de tots els temes socials que els papes, el concili i altres representants autoritzats han anat tractant. No és, doncs, un document oficial, sinó la sistematització que uns autors han fet dels ensenyaments del magisteri.

He de dir que, des del meu punt de vista, això de la Doctrina Social de l’Església té un interès i un valor molt dubtosos, i sobretot crec que resulta no només d’interès dubtós sinó que és fins i tot contraproduent el fet d’haver-ne elaborat un compendi. D’entrada, perquè el Compendi s’atura l’any 2004, que és quan es va fer, de manera que sembla que el que s’ha dit després, com per exemple la importantíssima encíclica “Laudato sí” del papa Francesc, ja no formi part d’aquesta Doctrina Social. En segon lloc, perquè el Compendi, en sí, és l’obra d’uns senyors que han sistematitzat uns escrits al seu aire i segons els seus propis criteris. I finalment, sobretot, perquè no crec jo que es pugui parlar seriosament d’un cos elaborat de Doctrina Social: l’Església no té una Doctrina Social que hagi de guiar les actuacions dels cristians en el camp social. L’acció dels cristians en la vida social i política s’ha de guiar per l’Evangeli, concretant-lo cadascú en la seva realitat segons la seva manera de veure-la i segons la manera com cregui que pot fer-hi present de manera més adequada i eficaç la Bona Nova de Jesús. Evidentment que les exhortacions i els documents dels papes poden ajudar a formar-se el propi criteri, i són crides per indicar temes importants que els cristians no podem passar per alt i crides també al món per sacsejar-lo i empènyer-lo en una determinada direcció. Però pretendre convertir tot això en un cos sistemàtic em sembla una temeritat i, en el fons, una negació de la capacitat dels cristians de decidir com ha de ser la seva actuació en el món.

Fa un parell o tres d’anys era jo a Madrid i allà vaig coincidir amb una vetlla de pregària per a joves que es feia a la catedral de l’Almudena, en la qual diversos joves presentaven testimonis d’actuacions al servei dels altres. Un d’ells, que formava part d’un grup de voluntaris de presons, ens va explicar que aquell grup el que feien era posar en pràctica tot el que deia la Doctrina Social de l’Església. Vaig quedar força perplex, perquè no m’imagino que l’Església tingui elaborada, entre els molts documents que se suposa que formen part de la seva Doctrina Social, una guia del que han de fer els joves voluntaris de presons. Vaig pensar que, en realitat, aquells joves devien fer el que fa qualsevol cristià: actuar d’acord amb els seus criteris humans i cristians. I vaig pensar que potser el que passava és que aquell jove devia considerar que dir això de la Doctrina Social de l’Església feia més creïble, des del punt de vista de l’ortodòxia, la seva tasca.

Crec que parlar de Doctrina Social de l’Església no ajuda gaire, a hores d’ara, a la tasca cristiana en el món, que ha de ser guiada, bàsicament, per l’Evangeli i per la manera com cada cristià viu la crida de Jesucrist i com cada cristià analitza el món que l’envolta. I crec que aquest Compendi de la Doctrina Social és, decidament, un mal invent. En canvi, fer un bon recull de textos magisterials sobre aquests temes sí que seria una bona cosa, perquè podria ser un bon mirall de com l’Església ha anat responent als diversos reptes socials i podria animar en aquest camí de l’acció dels cristians i cristianes en la nostra societat.