La divinitat, una idea necessitada de purificació

La idea de Déu, dèiem la setmana passada, va néixer del desig i la necessitat de trobar explicació als múltiples interrogants que plantejava la realitat que aquells primers éssers que podem anomenar humans es trobaven al davant, i també del desig i la necessitat de fer front i protegir-se davant les múltiples incerteses i pors en què vivien. D’aquí sorgeix la intuïció d’alguna realitat que anava més enllà del que es podia veure i tocar. Una realitat, unes realitats, amb les quals intenten entrar en contacte de diverses maneres, per influir-hi i tenir-les a favor.

I a partir d’aquí, al llarg dels segles, anirem trobant desenvolupaments de tota mena d’aquesta intuïció bàsica. Desenvolupaments que, en general, consisteixen a imaginar, no un únic ésser que està a l’origen de la realitat i que d’alguna manera o altra la guia, sinó com un conjunt de forces, o d’essers diferenciats, que estan més enllà del món visible i hi influeixen. Uns éssers que poden estar jerarquitzats, o que poden anar cadascun d’ells per lliure; uns éssers que funcionen per capritxos i amb un cert menyspreu envers els humans, o que generen un clima d’una certa confiança; uns éssers que estan lligats a un poble determinat i l’ajuden enfront dels altres pobles, o que actuen a tot arreu “especialitzant-se” en un àmbit concret de la vida; uns éssers que exigeixen dels éssers humans actuacions difícils i fins i tot cruels a canvi de ser-los favorables, o que al contrari són bondadosos i acompanyen amb goig la vida; uns éssers que estimulen actuacions de domini i d’egoisme o que estimulen actuacions de bondat i generositat; uns éssers que serveixen per consolidar i refermar els poders constituïts, siguin estrictament religiosos o siguin polítics, o que en canvi poden ser vistos –però poques vegades!– com a possibles impulsors d’anhels de llibertat i justícia.

És un camí difícil, el camí de la recerca de la divinitat. Un camí que es camina a les palpentes, seguint el guiatge del propi cor. Un camí que, en molts casos, esdevé clarament alienador i justificador d’opressions de tota mena. Però que, alhora, per a molta i molta gent, esdevé l’únic suport i l’únic alleujament en una vida massa dura i que d’altra manera esdevindria insuportable.

Aquest caràcter tan ambigu de la religió farà que, en determinats ambients més il·lustrats dintre el món pagà, i d’això en tenim bons exemples tant a Grècia com a Roma, es comenci a mirar la religió amb un cert distanciament: la religió és vista com una construcció que no ajuda gaire a fer que la gent actuï d’acord amb uns ideals humanistes, i a més presenta uns déus amb uns instints i uns comportaments tan poc exemplars que acaba no semblant una cosa gaire seriosa per a qualsevol persona amb una mica d’esperit crític. Cada cop més, la religió, en el món occidental, va esdevenint, per una banda, un refugi més o menys supersticiós davant les penalitats de la vida, però sense gaires elements humanitzadors i que faci créixer i avançar; i per l’altra, un mitjà de refermament de l’estructura social i política existent, una barrera contra qualsevol intent de trencar l’estratificació social i, en darrera instància, a mesura que el temps avança, una assegurança del poder omnímode de l’emperador. I una cosa semblant podem dir dels pobles anomenats bàrbars, i també dels pobles d’Amèrica.

En resum. La creença en una realitat que està més enllà de les coses visibles, i que té influència en la vida dels éssers humans és, diríem, una bona manera d’entendre el món i la vida humana. Però a mesura que es va anar concretant històricament, va anar-se fent, diríem també, més irracional i insostenible. I aquí és on hi entra l’aportació decisiva del judaisme, de la qual parlarem la setmana vinent.