Dir la Pasqua

Des que vam començar a anar junts, l’any 1994, la Mercè i jo hem estat enviant cada any una felicitació de Nadal a les amistats per correu postal. La primera va ser una felicitació feta a mà, reproduïda amb una fotocopiadora i enviada a no gaire gent, bàsicament per agrair el suport rebut en el complicat canvi que llavors estàvem duent a terme. Però després hem anat ampliant la cosa: ara elaborem una felicitació bastant treballada, impresa, i adreçada a una considerable quantitat de gent, gent que fa temps que coneixem i gent que hem anat incorporant a la nostra vida al llarg dels anys.

I bé. Fa tres anys, ja instal·lats en el ritme de la jubilació, vam pensar que estaria bé d’enviar també una felicitació per Pasqua. I això vam començar a fer. La Pasqua, en la nostra cultura, i a diferència del que passa en els territoris de cultura ortodoxa, no és una festa popular des del punt de vista social. I de fet, els catòlics hem hagut de fer també un esforç notable per descobrir el paper central de la Pasqua en la nostra fe. Perquè també entre nosaltres la festa preponderant era el Nadal, i la Pasqua quedava molt en segon terme. Com a màxim, se celebraven molt en molts llocs actes que commemoraven la Passió i Mort de Jesús, però no la seva Pasqua.

De fet, no és estranya aquesta preponderància. En els dies de Nadal, quan el sol comença a créixer, totes les cultures han celebrat aquest renaixement del sol. I els cristians, posant en aquest dia la festa del naixement del Sol que és Jesús, també ens situem en un nivell que resulta més aviat fàcil d’assumir: la meravella d’un nen que neix i que obre totes les esperances.

Però en canvi, la Pasqua no és tan planera. És una afirmació molt potent i agosarada: La vida viscuda amb plenitud humana, és a dir, amb esperit d’amor, de defensa de la justícia, de l’equitat, de la solidaritat, del treball al servei dels pobres... és definitivament valuosa. Però no només com a record que mantenim dintre l’ànima i com a estímul, sinó en un nivell que trenca tota mirada estrictament empírica: nosaltres diem que Jesús, que ha viscut això de manera exímia, total, i que ho ha viscut en vinculació profundíssima amb aquell que és ell mateix la Vida, és a dir, amb Déu, no sols resta en nosaltres com a record i com a estímul, sinó que ha arribat a superar el mal definitiu que és la mort i viu ara per sempre. I que tots els que, coneixent-lo o no, mirem de seguir el seu camí, viurem també per sempre, més enllà de la mort.

Sí, aquest missatge és fort i desequilibra les certeses quotidianes. I per això, la Mercè i jo, com que en la llista dels nostres receptors de felicitacions hi ha un bon nombre de creients però també un altre bon nombre d’amics i amigues que no ho són, doncs ens hem d’esprémer el cap i el cor més que per Nadal a l’hora de preparar aquesta felicitació. La cosa fàcil seria limitar-nos a felicitar la primavera, la vida que es renova i l’esperança davant els desgavells del nostre món. Però això ens semblaria molt pobre i insincer per part nostra. Però, alhora, no volem enviar una felicitació de contingut i de llenguatge tan estrictament cristià que als qui no ho són –i potser també a uns quants que sí que ho són– els soni a cosa estranya a ells. O sigui que hem de fer l’esforç de felicitar-nos per tot allò que compartim creients i no creients, i per dir també, amb tota la simplicitat possible, allò que específicament vivim i celebrem els creients. I, a més, fer-ho curtet, esclar.

És aquest un esforç que ens agrada. De fet, es tracta, per una banda, de sentir-se en sintonia i proximitat amb els homes i dones que no comparteixen la fe i, per una altra, tenir clar què és el nucli bàsic de la fe, i deixar de banda els afegits que s’hi han anat acumulant al llarg dels segles.

I deixeu-me acabar amb les paraules de la nostra felicitació d’aquest any: Amb tots els homes i dones de tot arreu que anhelen un món de pau, de llum i de vida –un món que els cristians veiem present en Jesús viu–, us desitgem de tot cor, enmig d’aquests temps durs, una bona Pasqua!