Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Tots els sants tenen capvuitada, diuen. Doncs avui, en la capvuitada del Primer de Maig, em permeto continuar parlant del que ens pot suggerir ara aquesta diada, amb ganes de fer possible un món en la línia del que Jesús deia i feia. Aquí us presento deu “tesis” sobre el tema:

Primera. No és cap dogma de fe, que la vida política i econòmica hagi de transcórrer pels camins per on transcorre ara, controlada en definitiva per les pautes que marca el capitalisme més pur, genuí i despietat. L’acció política, si està sostinguda per una majoria suficient, pot marcar, i ha de marcar, nous camins en la gestió de la vida pública. Uns camins en què primi l’interès col·lectiu, la recerca de la igualtat, la superació de l’abisme que hi ha entre els qui ho tenen tot i els que no tenen res o tenen massa poc.

Segona. Perquè això sigui possible, però, cal creure-s’ho i cal voler-ho. Des de les diferents sensibilitats de l’esquerra, cal aturar-se a formular quines possibilitats i quines propostes poden conduir cap a aquest món més digne, on la riquesa pugui arribar a tothom i on els poderosos no puguin decidir al seu aire i en funció dels seus interessos. Això comporta, però, una voluntat explícita de mirar més enllà del dia a dia, més enllà dels interessos electorals immediats, i més enllà de l’esperit nacionalista que continua estant a la base de les actuacions dels nostres estats europeus.

Tercera. Perquè això sigui possible, cal dedicar temps a pensar. Temps en què els dirigents i els tècnics de l’esquerra siguin capaços d’abstreure’s de les tàctiques immediates i començar a cuinar propostes estratègiques de fons. I, després, cal tenir la valentia necessària per plantejar-les seriosament.

Quarta. Crec que el punt de referència i l’àmbit bàsic de tota aquesta acció ha de ser Europa i, més en concret, la Unió Europea. Per història i per situació actual, Europa continua sent el laboratori bàsic de les propostes de futur. No, evidentment, per aïllar-se del conjunt del món, sinó per poder pensar i construir alguna cosa que d’entrada no desbordi les possibilitats del pensament i de l’acció; la Unió Europea té, en aquest sentit, unes mides, una història de proximitat i unes estructures ja consolidades que ho faciliten especialment. Caldrà, però, comptar que serà necessari un gran esforç pedagògic per superar, com ja he dit, el nacionalisme dels estats, tant dels seus dirigents com dels seus ciutadans, cosa certament molt difícil, perquè aquest nacionalisme és un dels principals agafadors de tots els populismes.

Cinquena. El punt d’arrencada de qualsevol proposta que es vulgui construir ha de ser la realitat que viu la gent que forma la part baixa de l’escala social. Al nostre país estem vivint un sorgiment de mobilitzacions entorn de qüestions bàsiques com ara les reivindicacions feministes, les pensions o la renda garantida de ciutadania, i entorn de qüestions més específiques com per exemple les kellys. Però al costat d’aquestes mobilitzacions hi ha també altres temes que tenen igualment una gran importància, com les moltes dificultats de molta gent per arribar a final de mes, la precarització del treball, el futur dels joves, les retallades sanitàries amb les seves conseqüències ara ja cronificades, la gent que és expulsada dels seus barris per l’encariment abusiu o per la no renovació dels contractes de lloguer... Tot això són crides socials, la resposta a les quals ha de ser el lloc on tornar sempre per no despistar-se de rumb.

Sisena. La primera responsabilitat en tota aquesta qüestió és dels partits socialistes i socialdemòcrates. Els partits socialistes i socialdemòcrates han estat fonamentals per crear i sostenir l’estat del benestar, per promoure l’interès col·lectiu i per promouere una distribució més equitativa de la riquesa. Actualment, tot i que les seves propostes i les seves actuacions són, sens dubte, molt més dignes que les de la dreta, han perdut molta capacitat a l’hora de pensar i promoure alternatives globals al vendaval del neoliberalisme que ens ofega. Són ells, doncs, els que han de tenir prou valentia com per pensar propostes que no siguin simplement un assuaujament d’aquest neoliberalisme sinó que comportin una nova manera de pensar i recrear Europa.

Setena. La segona responsabilitat és dels sindicats. És imprescindible un treball sindical a nivell europeu, per empènyer en una reivindicació de drets comuna a tots els països, per protegir-se de la subhasta dels salaris més baixos, per impedir que s’oblidi la situació que cal capgirar, i per crear consciència que, encara que els populismes diguin el contrari, units som més forts que no pas si cada estat va a la seva.

Vuitena. I la tercera responsabilitat és dels partits emergents d’esquerres. Per ara, la seves accions bàsiques han estat les de sacsejar el tauler polític i expressar el descontentament davant la situació que vivim. Poques propostes globals els hem vist i sentit. Doncs ara és l’hora. Des de la reserva d’utopia que acumulen i vehiculen, ara els toca concretar propostes més “transformadores”, més enllà de les propostes “reformadores” que poden oferir els partits socialistes i socialdemòcrates. Han d’empènyer el carro, però amb idees més pensades i concretables. Per fer que la suma d’uns i altres esdevingui creativa en la línia que necessitem i esperem.

Novena. Les propostes estatègiques que cal crear i oferir no serien tals si es tanquessin en la realitat socioeconòmica europea. Han d’anar més enllà de la realitat socioeconòmica i més enllà de la realitat europea, i incloure àmbits com ara aquests: el feminisme; l’explotació laboral i la manca de futur en els països pobres; els immigrants i els refugiats; la preservació del planeta; els drets socials en el camp del sexe i de la vida; la potenciació de la riquesa humana, social, emocional, lingüística, cultural i política de les nacions sense estat; els conflictes armats i el tràfic d’armes; la fam que converteix tantes vides en un infern i que, si es volgués, no existiria.

Desena. Un escull important per fer possible tot això és el descrèdit de la política i dels polítics: la corrupció, les promeses incomplertes, l’electoralisme mentider... Cal fer neteja, i fer-la de veritat. Però més important encara és potser l’escull de la “política emocional”. La gent no se sent atreta envers determinades propostes polítiques pels raonaments sinó més aviat per les emocions, de manera que cal tot un esforç per injectar emocions a les propostes. Deu ser complicat, però s’ha de fer. I, per acabar, diguem que segurament que el gran escull és la mandra i l’aposentament. Com diu Raimon, la nostra és la societat més distreta de la història de la humanitat. Doncs caldrà sacsejar-la.