Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Segur que ho hem sentit més d’un cop: “¿Per què hem de deixar que els musulmans construeixin mesquites aquí, si a l’Aràbia Saudita està prohibit edificar esglésies catòliques i a molts països musulmans està molt restringida la pràctica del cristianisme?”. És una cosa que acostumen a dir persones de la dreta dura, que es consideren grans defensors del cristianisme i d’això que ells anomenen la cultura cristiana. I també n’hi ha moltes altres que, tot i no ser de la dreta dura, lamentablement també ho pensen.

I resulta que no. Que això no és defensar el cristianisme. Això és, directament, anar-hi en contra. I és que Jesús ho va dir molt clar, a Mateu 7,12: “Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes”. Per tant, com que jo vull que a l’Aràbia Saudita es puguin construir esglésies catòliques, i vull que el cristianisme es pugui viure i expressar tranquil·lament a tot arreu, el que he de fer, segons Jesús, és facilitar, per la part que em toca, que tothom pugui fer el mateix. I que, per tant, els musulmans puguin construir aquí els edificis que considerin necessaris per a la vivència de la seva fe, respectant, evidentment, les normatives urbanístiques o de qualsevol altre tipus que siguin pertinents. I això, amb total independència de si en determinats països musulmans posen traves als catòlics: Jesús no va dir “feu allò que us facin”, sinó “feu allò que voleu que us facin”.

Això és el mateix que passa quan, davant un crim especialment impactant, en surten alguns demanant que el culpable “es podreixi a la presó”. I això tampoc no és cristià, ni ajuda a defensar cap mena de cultura cristiana. Jo no ho voldria mai, haver de “podrir-me a la presó”, i per tant no ho vull per a ningú. Jo el que vull per als assassins de tota mena és que arribi un moment en què siguin capaços de reconèixer els seus crims i puguin esdevenir persones renovades, capaces d’aportar els seus talents a la col·lectivitat. És allò que Jesús també diu, en aquest cas a Mateu 5,44, quan convida a pregar pels enemics, que consisteix a demanar a Déu, i a desitjar profundament, que els qui actuen malament se n’adonin i vulguin actuar bé.

I el mateix podem dir respecte al tracte als immigrants i els refugiats. No fa gaires setmanes vèiem com a la frontera entre Grècia i Turquia la policia atonyinava de mala manera els sirians i altres persones que fugien de les tragèdies dels seus països. Ja sabem que no és fàcil gestionar l’arribada de tanta gent desvalguda, però en tot cas és evident que qualsevol dirigent europeu, i qualsevol europeu en general, voldria ser tractat d’una manera ben diferent de com aquestes persones són tractades. I a sobre, algú ja va parlar aquells dies, un cop més, que cal impedir l’entrada a Europa de tota aquesta gent per evitar una invasió que malmeti la ja esmentada cultura cristiana. I no, és clar. Estossinar immigrants i fer-los la vida tan dolorosa com sigui possible no va a favor de res que tingui que veure amb el cristianisme, i utilitzar el nom cristià per defensar aquesta mena de polítiques és, per dir-ho amb llenguatge una mica antic, una blasfèmia.

Aquest ensenyament de Jesús que ens convida a fer als altres allò que volem que ells ens facin, de fet, no és original d’ell. A l’Antic Testament el trobem en el llibre de Tobit 4,15, però formulat en negatiu: “El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”, i és present també en altres cultures. En català se’ns ha conservat en forma d’adagi, tot i que aigualit, perquè l’adagi català se situa en el nivell dels desigs i no dels fets: “El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú”. Tant en positiu com en negatiu, el significat és en realitat el mateix, si bé la forma positiva que utilitza Jesús sembla que convidi més a tenir una actitud activa en bé dels altres. Però en realitat la forma negativa també convida a actuar:  jo, si tinc un accident, per exemple, no voldria pas que la gent passés de llarg, i, per tant, si em trobo amb un accident jo no passaré de llarg, cosa que vol dir, formulant-ho en positiu, que m’aturaré i miraré d’auxiliar l’accidentat.

Ara que comencem aquesta Setmana Santa estranya, sense trobades comunitàries, sense celebracions, sense ritus compartits, i alhora sense poder anar a prendre l’aire enlloc, podem aprofitar la situació per aprendre una mica més què vol dir ser seguidors del crucificat. Aquest criteri d’actuació que Jesús ens proposa és una peça fonamental de l’actitud davant la vida de tots aquells que el tenim a ell com a punt de referència i creiem en ell. O sigui que, aquests dies, mentre el contemplem a la creu, podríem aturar-nos a pensar una mica com portem nosaltres aquesta crida que ell ens fa.

I gosaria afegir una altra cosa: que aquest no és només un criteri cristià, sinó que és vàlid per a qualsevol persona honesta, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. Un molt bon criteri d’actuació per donar solidesa a una ètica cívica i democràtica. De fet, les moltes coses bones que gràcies a Déu estem veient aquests dies de pandèmia, són totes elles realitzacions d’aquest criteri.