Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Cristiano Ronaldo, com segur que tothom sap, és un jugador del Real Madrid. És molt bon futbolista, és molt ric, i, segons diu ell, és també molt guapo. Al llarg dels anys ha anat tenint diverses parelles femenines, i també ha deixat entendre que de tant en tant tenia alguna relació masculina. Fins aquí, diríem, cap problema, en el sentit que si bé el seva manera de funcionar a la vida és clarament qüestionable, és cosa seva i per a ell va el pollastre.

Però a tot això s’hi afegeix un altre aspecte que aquest ja no és només cosa seva i de les parelles i relacions que optin per estar amb ell. Cristiano Ronaldo va tenir, ja fa alguns anys i mentre tenia com a parella la model russa Irina Shayk, un fill per gestació subrogada als Estats Units. Això que més popularment se’n diu “ventre de lloguer”. Després, el passat mes de juny va tenir dos bessons, un nen i una nena, també per gestació subrogada. I ara està esperant un fill de la seva actual parella, Georgina Rodríguez. El fill gran, que es diu Cristiano com el pare i és conegut amb el diminutiu de Cristianinho, ja apareix, als seus set anys, als mitjans de comunicació, imitant les postures exhibicionistes del pare, i s’explica d’ell que només accepta vestir-se amb roba de marca.

Fins ara, ha estat la mare del futbolista qui s’ha fet càrrec dels tres fills, tot i que ara es veu que la seva parella actual, la primera de les seves parelles que s’ha instal·lat a la casa de Cristiano per viure-hi de manera permanent, té ganes d’assumir el rol de mare amb totes quatre criatures, les tres ja nascudes i la que ella està esperant.

I bé. Tot això, que certament pot semblar la crònica d’una revista de les anomenades del cor, no ho és en absolut. Jo crec que és, bàsicament, la crònica d’una tragèdia. Tots aquests nens, que han vingut al món, clarament, només per satisfer els desigs d’un senyor poderós que creu que amb els seus diners pot comprar tot el que vulgui, tenen al davant un futur en què segurament podran aconseguir tots els capricis, però en què el món que se’ls farà experimentar serà el d’un estil d’home i de dona deshumanitzats, sense els sentiments i afectes que tot infant necessita per poder créixer com cal, i creient-se a més que ells, com el seu pare, poden fer sempre el que els doni la gana.

D’aquí em sorgeixen dues reflexions principals. La primera, sobre la gestació subrogada. No puc entendre quina necessitat hi ha de recórrer a aquest mètode que violenta tots els mecanismes naturals. Evidentment que la natura és bo que sigui domesticada per fer més agradable i fàcil la vida de les persones, però en aquest cas no em sembla que això ajudi a una vida més humana per a ningú, començant per la de la dona contractada per a l’afer. Hi ha qui diu que oposar-se a aquesta pràctica és restringir el dret a la paternitat exclusivament a les parelles heterosexuals fèrtils i que això és injust. La veritat, i ja em perdonareu, em sona com si algú digués que és injust que només puguin ser vedettes de music-hall les noies de bona presència i que sàpiguen cantar i ballar. No, no tenim dret a tot. I amb la de nens i nenes que hi ha per adoptar! És clar que, en el cas de Cristiano Ronaldo, difícilment li donarien la idoneïtat per adoptar ningú. Però, en casos de parelles o persones que realment busquen un fill per crear una família estable i digna, recórrer a la gestació subrogada a mi en el que em fa pensar és en una mena de sacralització dels propis gens i en la recerca d’una assegurança de propietat respecte a la criatura, que no crec que sigui cap bon presagi.

I la segona reflexió és sobre el paper dels cristians en aquest tema. Em costa d’entendre que, mentre l’Església, en els seus estaments oficials, té tant d’interès a impedir que les parelles homosexuals puguin adoptar criatures, en canvi, un cas com aquest, amb un personatge que exhibeix una idea de família tan deshumanitzadora, i que, amb el seu poder mediàtic, normalitza una forma d’actuació tan poc digna, no susciti cap paraula que el qüestioni. Ni tampoc susciti cap reacció en els aferrissats defensors de la família anomenada tradicional, que tant s’escandalitzen davant el fet que un nen o una nena puguin tenir dos pares o dues mares en comptes d’un pare i una mare, i amenacen aquestes criatures amb tota mena de desequilibris futurs. ¿Com és que els d’Hazteoir no han muntat encara un autobús, adornat amb els lemes oportuns, per passejar-se per davant de la casa del futbolista?

És una llàstima que l’Església, a base de posar dins el mateix sac i condemnar indiscriminadament tota mena de comportaments sexuals que se surtin dels estrets canals que té marcats, hagi arribat a tenir tan poca credibilitat per poder dir res sobre situacions  com la que estem comentant. A mi m’agradaria que l’Església iniciés una reflexió seriosa sobre tots els temes relacionats amb el sexe, i que en aquesta reflexió hi participessin laics i laiques cristians de totes menes, i no només els addictes a l’actual doctrina oficial. I que, a partir d’aquí, es pogués començar a recuperar la credibilitat necessària per poder ser una veu que animi a viure una vida sexual honesta i humanitzadora, i que pugui alertar eficaçment davant les derives frívoles i irresponsables que en aquest camp es donen en el moment actual.