Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Joan Marc, conegut, simplement, per Marc, era el fill d’una dona que es deia Maria, i que era la mestressa de la casa –o d’una de les cases– on es reunia a Jerusalem la primera comunitat cristiana (Fets 12,12). Marc va conèixer Jesús, i hi ha qui l’identifica amb el jove que fuig nu la nit de Getsemaní (Marc 14,51-52). I, dins la comunitat cristiana, va ser company, en diverses èpoques, tant de Pere com de Pau.

Marc és, segons tota la tradició, l’autor de l’evangeli que porta el seu nom. Però no només és l’autor d’aquest llibre. És, en realitat, l’“inventor” del gènere literari que coneixem amb el nom d’evangeli. Ell va ser qui va creure que seria útil recollir en un escrit seguit els diversos relats d’escenes de la vida de Jesús que circulaven per les comunitats, i els va donar forma a partir d’un esquema bàsic, que es clou amb el relat més llarg de la passió i amb els anuncis de la resurrecció. Altres evangelistes, com Mateu i Lluc, van ampliar aquest esquema i van construir també els seus evangelis. I altres, com Joan, a partir de la idea de Marc, van construir altres tipus de relats. Se’n van redactar uns quants més, d’evangelis, però aquests quatre són els que les comunitats van considerar que expressaven de manera autèntica la seva fe en Jesús.

L’evangeli de Marc, que és el que aquest any llegim prioritàriament a les celebracions, és el més dinàmic de tots quatre, centrat fonamentalment en els fets de Jesús, amb molt pocs ensenyaments. I té, segons el meu gust, dos moments culminants: un, l’inici de la predicació de Jesús a Galilea, a Marc 1,14-45, un esclat de vida nova, d’esperança, de vitalitat, de potència, que mostra el Regne de Déu que arriba amb força; i l’altre, el moment de la mort de Jesús, a Marc 15,33-39, amb la duresa d’experimentar l’abandó de Déu, el crit de la mort, la destrucció simbòlica del temple i, enmig d’aquest clima angoixant, el centurió pagà afirmant la fe: “És veritat: aquest home era Fill de Déu”.

Marc, a més de crear el gènere evangeli, li posa títol. Així comença el seu llibre: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. Tota la vida de Jesús, i l’inici de la predicació a Galilea n’és el millor exemple, ha mostrat que ell era, realment, l’enviat de Déu, el Fill de Déu que fa realitat la manera de viure i la mena de món que Déu vol. Però no serà fins a la creu, fins a aquell moment tràgic en què tot s’ensorra, que no sentirem proclamar el sentit últim de tot això que Jesús era i feia. No serà fins al moment de la creu que algú podrà dir: “És veritat: aquest home era Fill de Déu”. I no ho dirà un jueu, algú que pugui descobrir allà l’acompliment de les esperances durant tants segles proclamades, sinó que ho dirà algú vingut totalment de fora, un centurió romà. Algú que, veient com Jesús mor, i veient per què Jesús mor, posarà veu a allò que els creients de tots els segles hem afirmat després: una vida com la de Jesús, uns valors humans viscuts, i una fidelitat fins a la mort com Jesús, són, realment, un missatge de Déu. Són la revelació plena de qui és Déu.

Per això, gosaria dir que, aquest centurió afirmant, davant la creu de Jesús, que aquell que allà ha agonitzat tan dolorosament i que ha acabat morint sense que ningú vingués a alliberar-lo és el Fill de Déu, està dient una veritat que no necessita cap garantia exterior per ser afirmada: la vida viscuda com Jesús, i la mort viscuda com Jesús, són, ja de per si, vivència de plenitud, encara que, des dels criteris d’aquest món, sembli una insensatesa dir-ho. Per això, totes les creus així viscudes, són vivència de plenitud.

Certament, Déu no permetrà que tota aquesta història s’acabi així. Si Déu és Déu, la vida humana de Jesús, i tota vida humana que hagi volgut ser viscuda amb els mateixos valors de Jesús, està cridada cap a Déu, és vida de Déu i serà vida amb Déu per sempre. Però la vida i la mort de Jesús, així viscuda, té, ja en si mateixa, el màxim valor de plenitud.

(I mentrestant, pobra Catalunya... Tant de bo que el testimoni de Jesús pogués ajudar a fer que tots els protagonistes del drama que estem vivint tinguin una mica més de sentit de la responsabilitat!).