Segons una tradició molt antiga, sant Pere i sant Pau van ser els qui van portar la fe cristiana a la capital de l’imperi. I tots dos van segellar amb el seu martiri la fidelitat a aquesta fe. Però, com que no està gens malament preguntar-se per la veracitat de les tradicions, avui voldria comentar què hi ha de veritat en aquesta.
Sant Climent, bisbe de Roma a finals del segle I, parla de l’estada dels dos apòstols a la ciutat, i recorda el seu martiri. Però no diu que fossin els fundadors d’aquella comunitat cristiana. Serà sant Ireneu, escriptor cristià de la segona meitat del segle II, bisbe de Lió, el primer que ho posarà per escrit. I és sorprenent que ho faci, perquè per poc que un es llegeixi els escrits del Nou Testament es veu clar que la cosa no lliga.
Al llibre dels Fets dels Apòstols 18,1-4, en efecte, explica que, quan Pau va arribar a Corint, cosa que va tenir lloc l’any 50, es va trobar un cristià jueu anomenat Àquila, amb la seva dona, Priscil·la (o Prisca, com l’anomena Pau mateix a 1 Corintis 16,19 i a Romans 16,3), que havien estat expulsats de Roma per l’emperador Claudi. El Llibre dels Fets diu que Claudi havia expulsat tots els jueus, incloent-hi per tant els jueus cristians, mentre que l’historiador pagà Suetoni diu que n’havia expulsat uns quants que es barallaven “a causa d’un tal Chrestos”, Sigui com sigui, això vol dir que l’any 50 el cristianisme ja havia arribat a Roma, i certament que no per mitjà de Pau. Ni tampoc de Pere, que en aquella època no queda clar on era, però que en tot cas trigarà a arribar a la capital: quan l’any 57 o 58 Pau escriu la carta als Romans, l’acaba amb una llarga llista de salutacions a cristians que coneix de la ciutat, i no hi surt Pere, cosa que vol dir, òbviament, que no estava al capdavant d’aquella comunitat.
Doncs llavors, ¿què en sabem, de com va arribar l’Evangeli de Jesús a Roma? Poques coses concretes, sens dubte. Però sí que, a falta d’aquestes dades concretes, els estudiosos del Nou Testament ens ofereixen hipòtesis molt raonables, deduïdes de les dades que es poden trobar. I això és el que jo explicaré aquí, traient-ho bàsicament del llibre La primera evangelización, de Santiago Guijarro.
Tot arrenca del fet que tot bon jueu que vivia a la diàspora, és a dir, fora de la terra d’Israel, tenia el deure de peregrinar periòdicament, segons les seves possibilitats, a Jerusalem, la ciutat santa, especialment amb motiu de les grans festes. I aquest deure, certament, molts el complien. I alguns s’hi quedaven, formant grups segons la seva procedència, alguns dels quals, fins i tot, com esmenta el llibre dels Fets dels Apòstols 6,9, tenien sinagogues pròpies. Hi havia, doncs, pelegrins que anaven a Jerusalem per una festa i se n’entornaven de seguida, altres que s’hi quedaven un temps i després se n’anaven, altres que s’establien definitivament a la ciutat... La mobilitat de l’època era considerable i, a més, a aquells que tenien algun ofici no els era difícil exercir-lo en un lloc o en un altre. I igualment cal comptar amb el fet que les xarxes de parentiu eren també un bon punt d’ancoratge.
El cas és que sembla que la difusió del cristianisme va començar per aquí. Per jueus que anaven a Jerusalem i entraven en contacte amb jueus de la ciutat que formaven part de la comunitat de seguidors de Jesús. Parlant amb ells, se sentien atrets per l’entusiasme que manifestaven parlant d’aquell Mestre que havia mort a la creu i que s’havia mostrat ressuscitat, i s’havien integrat en aquell grup de seguidors. Després, al cap d’un temps, havien decidit tornar a casa i, allà, havien corregut a explicar a uns quants companys i amics aquella novetat que els havia impactat i havia donat un nou horitzó a la seva fe i a la seva vida, de manera que els havien acabat convencent i així havien iniciat una nova comunitat.
I bé. Si ens mirem això que acabo d’explicar amb els nostres ulls d’escèptics i racionalistes occidentals, segurament que ens semblarà que perquè això passi cal una quantitat d’entusiasme i fins i tot de capacitat de creure’s coses poc demostrables més aviat excessiu. Excessiu per a nosaltres, segur. Però en aquella època tot era força diferent, i l’esperança --i l’estimació!-- que es transmetia amb l’Evangeli de Jesús segur que tenia molta més capacitat de fer forat en molta gent, sobretot en gent que aspirava a trobar respostes a les seves necessitats i a les seves inquietuds. I a més, segur que no havien deixat de mantenir alguna mena de contacte amb aquells que els havien fet conèixer Jesús.
Santiago Guijarro assenyala que l’escena de la Pentecosta, al capítol 2 del llibre dels Fets, sembla com una mena de concentració i síntesi d’aquells primers temps de l’anunci cristià. Aquella llista de pobles que recull Fets 2,9-11 (“parts, medes i elamites, els qui habiten la Mesopotàmia, etc., etc.”) són tots aquests jueus que van entrar en contacte amb la fe en Jesús en les estades a Jerusalem, No es van convertir en un sol dia, de cop, i per un discurs de Pere, sinó que va ser un procés més llarg, de contacte personal o de grup, fins a entendre què volia dir fer-se d’aquella colla de seguidors. I van tornar a casa, i van iniciar un procés de penetració capil·lar que en alguns llocs devia consolidar-se i en altres no. Uns anys després, no gaires, van iniciar-se les campanyes d’evangelització més organitzades, la més coneguda de les quals és la de Pau i els seus col·laboradors, però sabem que també va iniciar-ne una altra Pere, i segurament algunes més. I així, amb totes aquestes comunitats, sorgides de maneres diverses, va néixer l’Església.
